q.q. LXXXI

Q. Q. 81








N’Antelm en temptació tombat







—Com va l’home? Fa dies que no el veig.



—Sabeu que s’ha apuntat a la secta dels skapci?



—Escapi’s?



—No, no; skapci. Els Skapci, secta de cretins capats... És perquè... —skapç? — demana el sacerdot suprem... i —skapci, skapci! — respon humil el postulant, cada cop que t’accepten per primer pic a llur església molt dogmàtica i com collons cal.



—Ah.



—Tots sanats com déu mana. Aquest és el primer manament que anc cal seguir — tantost hom s’hi apunta te la tolen; collons inclosos, ni cal dir.



—I les dones?



—Les dones van de bòlit, totes amb furor uterí.



—Com vós, doncs?



—Ah murri; som-hi doncs, bah!



I na Minerva se m’obria de cuixes. Al seu cony avesat als vits més gegantins del món, com sovint em presumeix son marit, hi saltava balder com saltamartinet tot de verdet vestit; eren les venes de ma cigala qui me la feien semblar verdosa, venes castes durant mesos seguits que cap dona no se m’atansava, ensinistrada ni adondada, amanida a jaquir-s’hi fer damunt tot ço que em rotés, com adondats i ensinistrats, i amanits a jaquir-se fer tot ço que als sacerdots els rotés, els no gens afligits (es veu) aspirants a pertànyer a l’església dels Skapci i a qui hom infligia doncs un capament sensacional, a cops de destral, entre la consternació de les femelles i les rialles dels idiosincràtics ex-mascles de la congregació, i això rai, car en acabat collons i cigala hom els els ficava en capces de sabates, això com a llevants del bestial capament, i rient com babuïns tots plegats tothom venia a trepitjar la capsa de sabates com qui en volgués fer vi, i els suquets safarosos que n’eixien, semblants als que eixien si de petit trepitjaves emprenyat la capsa de sabates amb els cucs de fer seda i llurs capolls, feien vomitar catàrticament i caquèctica desigualment qualcuns dels damnats dels presents. Com l’acte s’escunçava d’escunçar-se sempre a l’hivern, hò i més, el fumet que en sortia, semblant al fumet qui sura misteriós de les piles d’escombraries i els femers, feia que les més malèvoles de les dones pretenguessin intoxicar-se’n, i per a apagar els focs sords de les capces de sabates trepitjades s’hi pixaven damunt i se n’anaven tentinejant a cardar, com na Minerva, amb el primer desgraciat de fora de l’església (com potser jo ara mateix) perquè els féssim (no pas fills, per la mort de déu!) filles i prou.



Escigalament i escollonament sempre anaven ensems, feina ben feta. Pipins i ouets de tota cabuda i formosor eren doncs escapçats en acabat d’haver estats tolts per la força de la destral destrament manejada pel suprem, el qual ens feia guerxines i ganyotes d’astut i de garneu com si ens comunicava que si érem prou llambrescs ni ivaçosos ens en podríem emparar i menjar’ns-ho cru i tot. Tret que cap dels convertits, ni els més recents i doncs convençuts ni fanocs, no érem capaços de fer-li gens de cas; es veu que no teníem les espatlles prou amples ni teníem prou energia humana per a ésser tan profligats ni dissoluts per a menjar’ns com si fossin crancs de platja bruta les parts dels nostres nous coreligionaris. Al contrari, sentíem com ara jo mateix unes punxades a la pròstata i una agonia anal en veure que també aquells carallots es jaquien destralejar els paràsits d’entrecuix.



Els paràsits, sí. Un valent estrenu homuncle paràsit tot plegat el pipí, i els dos bons escuders seus els collons, qui alhora ens robaven l’adí o la propietat pròpia. Aquesta era la doctrina que irreverent ens envaïa els músculs del meló. Per això calia toldre’ns els paràsits, perquè fóssim molt més nosaltres mateixos que no quan ens ocupaven (per les diabòliques forces del mal allí místicament cardats ans no fóssim ni tot nats) els maleïts aritjolaires posseïdors, de qui els fenòmens epistemològics, heretats dels anys de la picor on el pecat original ens marcava amb els estigmes dels penjolls sexuals (aqueixa com dic era la teoria dogmàtica on l’església tan cretina com qualsque de les altres no es basava), no ens jaquien viure una vida prou dedicada al déu capat i capador. L’aiguabarreig, o iliggós vertigen, de les altes etèries esferes hedonistes se’ns obrien pures i d’intrencables vidres tantost perdíem els penjolls qui ens lligaven al tarquim terraqüi que ens emboirinava la raó.



Rucades semblants i les contràries, ni cal dir, com en tota altra religió. Fos com fos, i sense gaire satisfacció em vaig escórrer en aquell cony massa estireganyat, subseqüència heretada de tant de repetit cigalot allí immergit en sempre irresolut circuit de maniàtic manxar-hi per part de tots els mascles del planeta i encontorns, sense oblidar-ne les estàtues als jardins, de qui com tothom sap els anòmals apendicles genitoris són sovint informes, monstruosos, colossals.



M’adormia tanmateix en tovors. Llavors els circells setinats de sos obscens dits em retransformaven de neutrí a babuí. Tornava a trempar. Sinònims dels sacsons amb què se’m sacsejava no en trobava sinó en les engatjades ridícules anades i vingudes dels herois encavallats qui s’assumien cavallers amb missió. Em vaig fotre a riure i ella amenaçava de quitar’m. Doncs —quita’m, vaig dir; —ja m’he escorregut prou i prou heterogèniament per a avui. Guaita que som un hom qui tira cap a vell.



Aquell agençament no li fotia gens de gràcia. Es va erigir en deessa dotada de tots els derivatius existencials més acollonidors. Ara m’escanyava amb els peus. Totes les meues estructures circulatòries ensenyaven vermell de feixuc risc. I érem llavors incestuosa piràmide. Els fills en projecte que a raig li queien del cony em cardaven intrusos el nas. —No ets gaire atractiva vista així, engargussadament li fiu sentir, —i tinc la intuïció que qualssevol models, fins i tot de les contrades on no passen fam, reflectien millor que no tu als ulls dels pudents manufacturaires de modes femellenques, i si les lleterades de tots els milions qui no t’han descarregats a la vagina no m’eixorbessin ambdós ulls, fins i tot hi afegia a la llur la meua veu i en el mateix sentit.



Em sembla que al cel negre de la nit de sobte hi espetegaven esferes incendiades, i que per això la badoc ara em permetia respirar. Tanta d’estona sense aire als músculs del meló tanmateix havia oblidat què fos un sintagma. Sabia què volia dir genealogia i també ideologia, però no pas sintagma, d’ací que les estructures del que digués, si bé eren si fa no fa prou acurades etimològicament i substancialment, car àdhuc havia emprat un adjectiu espontani de la paraula íliggos quan enraonava de confusions, vertígens i aiguabarreigs, les viciaven nogensmenys certes cèl·lules viscerals atrofiades que m’empenyien inexorables a nocions secessionistes. Emmascarats els ulls pels cicles i cicles reciclats de milers i milers de lubricacions, i llefiscositats (llas!) més oneroses, llençades pels tirsos rebregats de mant tità qui en disbauxes seculars i religioses al llarg de les edats s’asserien sense gaires controvèrsies matrius endins i a l’engròs de la colossa, no hi distingia mirant amunt cap dels seus factors d’encant i m’atacava doncs un accés asexual. Plàcidament, com qui torna del bordell o de confessar’s als frarets, en acabat de dècades massives de tirania paranoide, m’esmunyia en la foscor. Pels carrers d’allà baix es perseguien els ciutadans. Un cel desencantat els havia tots trets dels llits on es cardaven algú o ningú, o filtraven filtres; i els capats ens distrèiem jugant a jocs agònics, mímics, aleatoris i foscament emocionants. Les putes ja no ens deien re. És veritat doncs que l’escigalament i l’escollonament et podien salvar!



Les cel·les perfuntòries de les presons són òptimes per a la inhibició, com els capaments per a l’angelització. Vet ací com tot tornava al sintagma. Agonitzaven en veure el cel ple d’esclats els ciutadans encara amb collons. Pobrissons, com els ridiculitzàvem. Estratègicament el·líptics, els de l’església dels Skapci argüíem convincentment a favor de la fruitosa fosa imminent de l’univers. De tota fosa noves formes poden formar’s a l’enclusa serena de les des-passions. La perfecció és a tocar. —Derelictes de totes les religions, prenguéssiu sense risc el viatge cap a la puresa, declamàvem a sons de clarins, i brandàvem alhora les destrals de sanar ras. Ningú no venia a confrontar’ns. Tots plegats anaven pel món massa cagats.



No eren tanmateix lubricitats de lubrificants llefiscosos els que em solcaven densos els ulls; eren llàgrimes. Trasbalsat segurament per haver perdut l’antic manyac parellet d’ouets i la gallineta. Convençut a empentes i rodolons que en el meu entreson la dona de n’Emili no m’havia també capat de certa manera o altra, bé amb tisores, bé amb qualque depriment ans pansidora malaltia galopant, entre lleganyes tanmateix petit a petit hi viu quelcom... Hi viu el reps ratat de la catifa en un relleu monitori, com si figurés innombrables escamots de soldadets amb piques qui em picarien les pupil·les. Ah lletjor de lleig presagi...! Una suor em solca estona que no puc bellugar’m; només se’m belluguen els nítols fumats, qui eleven aücs de tristes sosvinences.



Més tard, encara arrupit, sostinc, malament rai, amb bracets d’escuradents, la meua insostenible corpenta. —A quin sentdemà no som ara de malèfiques conseqüències, em dic, farcit d’esveraments, estabornit, esfondrat, avergonyit.



I llavors me’n record, suaus imatges idíl·liques: com pardals esquerats s’envolaven els pipins, tot just dels ouets desclosos. Eliminada màquina maligna dels desviats pensaments qui altrament contemporània t’entrevé la ment com carnal espectre paràsit. Ah quin descans, n’Emili i els seus! I quin estrany enyorament meu de no haver-m’hi apuntat... tret del fet, és clar, que re religiós ni “sobrenatural”, és a dir, supersticiós, no em fa cap gràcia; al contrari, un fàstic immens, i un cansament ni de començar a pensar-hi. Quan algú diu “déu” o “ànima” o “vampir” o “heroi” o “fantasma”... ja ho jaqueixc córrer, sense ni piular, fotent el camp; a la merda, tu; per què hi perdria ni una centella de temps?



Ara no recordava pas haver sentida la porta amb algú qui se n’anés de casa. Això volia dir que la incursió de la colossal Minerva no havia enllestida encara? Em guaitava l’exhaurit sabre jagut a l’engonal crostós. No s’apuntaria pas a cap duel entre gegantins estrenus brutals genitals, per molt que l’hi arramissin. Na Minerva mateixa vindria debades a desafiar’m, ni per molt que m’ensenyés ni m’oferís més elàstics esfínters que no pas el de suara. Ja no estic per a festeigs; una cardada al dia mon límit molt estricte. I això estirant i essent generós. No puc pas pus.



Mes membranes al múscul cerebral entraven en seriós consell. Esvaïts bleixos de gimnàs percebíem ensems; ara, obscenament fecals, intuíem que tant d’esglaiat panteix no fos sinó amuntec de no gens ambigus espoderaments. Monòtons davallaven estronts i cagallons. Així són les dones, ai. Cardar i cagar. —Ja ho veus tu, em deia, —com, en acabat d’escórrer’t, passes ivaçosament de fi trobador molt inspirat i de cor inviolable... a salaç eruptiu malparit; d’hipèrboles, ditirambes i afalacs... a robust, llord, immund i sollat. Què hi farem si ho vol la natura amb pipins i ouets! La natura de qui la reputació per a la traïdoria i la rapacitat és universal, i cap dita ni endevinalla aumon, per molt que hom la prengués pel caire hipòcrita i llepaculs, gènere Eumènides, no pot mai endolcir gaire, només emana flaires de femer.



—M’heu omès gaire, Antelm?



—Voleu dir si us he trobada a mancar?



—Doncs això. Ja veig que torneu a gosar ésser tan rectificador i encagallonat gramàtic com abans de l’atac de verriny o de deler de ficar la tita al cau que calgui.



—Som així els encara entitats (o les entitats encara amb tita) de superflus, vanitosos, ventolans, vel·leïtosos, cafres. El vostre marit, però, rai; estort i lliure; pardal esquerat, sense sorrades ni llasts.



—I que no rebrà cap de les dots que pensava llegar-li abans de gaire.



—Mes prou val més la llibertat que cap quantitat d’estercorari tresor material, m’hi jug. I per a ell, filòsof, un cabàs de pus, crec, pus tost.



—Doncs mal fet; pas t’ho creguessis, carallot. O aviat s’hi encasta quelcom adequadament ortopèdic o no surarà enlloc. Saps què? Una ocupació per a vós i tot. No negligíssiu de preparar-li’n l’obituari i tot.



—No fotem, fóreu folla d’anar massa lluny. Voleu riure? Us dic que pel cap baix pecaríeu de capcalent (si em permeteu de fotre’m a braire com qui litúrgies asinines no bramés) i belleu àdhuc ausades us engarjolaven sinistres els matalassers.



—Ca, i no us penseu pas que fos jo qui l’hi portés, a l’altre barri. S’hi portaria sol. Car segons els auguris diàfan perceps que tothom capat, inclosos els dofins, per traça o dissort, no van mai gaire lluny. I això és d’ara mateix, no pas imatges que llegireu o veureu com a notícies o esdeveniments qui sap els anys o els anys-llum pus endavant. Marfugues rai, i que se’ls enterboleix encontinent la closca, se’ls escaliva el cervell, se’ls acluquen els símptomes de la vivor, no atenyen cap rigor, el cor els té massa de sobresalts, el diagnòstic és de pronòstic, no n’hi ha cap d’eximit. És clar, sense collons, ja sé sap. Volpells, cagats, sense virior, i que l’impuls vital no hi té cap interès arrapant-s’hi molla, cavà?



—Doncs prou puc que no sóc religiós.



—I tant. Envejable consol!



Em surava sobre i em sotsobrava com Neptú. —Antelm, de sostremort atlant, va dir, —ui que sou fortet, com voleu!



Somriguí com si vingués a tomb. Se m’encavallava. Era l’escollit, pel seu dit enlairat el meu dit s’enlairava, mimètic i agraït, recíproc i gratuït.



No faré pas al·lusió a les tècniques malauradament gairebé geriàtriques per als qui com jo envaeixen ara un espai claupassat. Convuls, amb amargor d’eixams i rampoines certes d’anar a l’extinció, patia llavors certes mutacions relacionades al xampany sacsat. El tap tanmateix es refusava a esclatar. Aquella dona em duia de corcó.



—Mestressa Minerva, perdó, mes per molt que escuréssim no trauríem pus llet. Tota l’espremíem ans; i la venidora només és “re infecte”, com sabeu, cosa encar no feta, nàquissa, només entelèquica, i, ai, prou propensa a la infecció d’insectes i fongs.



—Prou querimònies, collons! La qüestió és assolir el grinyol i l’esgarrifança eteris a coll-i-be de les tisores de l’amor crural.



—Voleu dir que em tornareu a ofegar? No sé si sobraré la tasca; em veig magolat avençant per cap sas eixorc i ple de riscs letals, i a l’horitzó de cap manera ni incòlume ni mig il·lès; i ara per un vertigen pres, em vull esvair badant, i amb prou feines bleixant.



—Antelm, ni amb cap dels meus quotidians perruquers no podeu competir? Mireu si en són de marietes; i tanmateix em saben destralejar qualques estelles de tremolí rudimentari, no fotem!



Que caigui implacable el nou vespre i que se me li enfonsi el canell insistent fins a l’úter i què em sé quins seus paltruus, en eclèctic exorcisme de capbussament de retornat extremunciat salmó. Fins que l’enderiada caparruda peça roent al fètid buit no faci el saltiró sagrat i la posseïda orgàstica no s’envoli doncs a la percaça de rèptils naixents dimonis de genoma ominós.



Arran llavors de les assídues anàlisis de les llampants imatges subliminals que dolçament m’embadaleixen, una guitza al cap, no pas furtiva ni menys metafòrica, em provoca a re-avaluar les il·lustracions mig somiades. Ah sí, encara sóc prou en risc, al períbol on la deessa de la inèrcia no rau.



—Encara no en teniu prou?



Mes mon prec ressona vacu, com si mentrestant jo esdevenia mèdium de tots els pobrissons vescs orgànics i inorgànics despesos en els repetits actes de molt agra amor.



—Estic tota mudada; tinc urgent una reunió. Només em temia, per això t’etzibava bitzac, que no te m’haguessis fos com qui es fon al bosc i ignot li passen damunt les èpoques fadades fins que no esdevé nutrient del sòl i tot. Ja no et veuré anc pus, Antelm, tret que a qualssevol sospitoses cantonades no et trobi de captaire qui atret per la meua lluentor se’m vol suaument ensopegar, com qui veu el cim inabastable i, emmirallat i decebut per les possibilitats, pensa que podria pujar-hi, el capdecony. Au.



Espetegava la porta i s’apaivagaven ja les feixugues sentors. No em planyia pas per cap dels revolts del destí; tot s’hi val si encara ets viu i sencer. Encara eixarmat, em tocava arreu com qui rebia bombarda tot a prop. I em trobava sense cap nafra greu. —Bona, vaig dir, i anava recollint la runa del meu solc neural... que es reformés en quelcom prou vàlid ni honest. Ara ja començava i tot de pal·liar els nostres malentesos; al contrari, un respecte enorme em ressorgia del pinyol; tot augurava, com la colossa havia predit, que prou tost li aniria darrere per si volia donar’m cap micoia d’almoina. Sense gaires esperances de re, és clar, ja ho sé.






~0~0~







Ni un tàmpax per a la gola





Per la porta d’arrere m’he ficat al supermercat

Quina innovació, deuen ésser en renovació

Tot hi són corredors no gaire clars mes molt llargs

De murs cendrosos i hom diria que tous i sensibles

Com si sóc dins qualque rusc flairós i desert

Ah i sense re enlloc, sense ni lleixes ni calaixos ni capses

D’ací que no pugui comprar-hi re, dur-m’hi re a la bossa

Ni tampoc cap mal tàmpax per a embotir-me a la gola



He de sortir-ne doncs en porreta i tombar cap endavant

La porta principal és inaccessible; les obres hi són massives

Prou hauré de trobar cap altre indret doncs on hi venguin quelcom



Caminant camí dels pobres veig que les autoritats no hi són

Deuen ésser enjondre on llurs porres i assassinats calen millor



Ep i sense les autoritats els més valents se salten les tanques

Del pont... i jo amb ells... corrent corrent corrent...



Corrent damunt barreres mèdols reixes teles metàl·liques

Palanques i àdhuc els cossos dels qui carallots us cauen davant



Sempre darrere els més esventats, sense perdre’ls de vista

No fos que cas que et perdessis i... malament rai



Incessants... prenent dreceres com cal

Car cal ésser sempre clandestí tantost es pot

La glòria del córrer contra la llei mai no s’ha de desaprofitar

I som-hi i amunt, i apa i au... quines feinades



Jo qui només volia per a avui cap tros de pa.








~0~0~









Domneig






Per la idolatrada dona domat

per sa cruel bondat adondat

per sa dolça mà dura ensinistrat



Oh oradura constant dels daltabaixos

aiguabarreig de ferotgia i bonesa

de formosor i monstruositat

i d’eixelebrament i manyagueria



De quin pou no trac el nas

sovint ni escateixc fins que só sa

i estalvi entre violes

de cementiri endreçat

amb lleis exactes de capteniment

on la podridura mateixa

obeeix les formes curosament



I em veig felicitat

per la felicitat

d’ésser felicitat

pels feliços enterramorts

entre els quals só feliçment

acceptat.






~0~0~







Conte del jovenet carallot a la part alta de Barcelona







Se n’era una vegada jo de jove carallot, i això o quelcom de paregut em sembla que ja ho he contat, tret que ara ho contaré com si fos un conte per a infants i així hi podré afegir una moral capdecony al capdavall, i vet ací que me’n vaig anar a Barcelona i trobar-hi dispesa no era per a mi tan fàcil com això, car es veu que devia fer si fa no fa cara de dolent, i a més a més els deia que era estudiant tot i que m’havien expulsat el primer any on assagí d’anar a la universitat, pel fet que no fos prou franquista i no volgués doncs jurar els principis del “moviment”, del moviment peristàltic del mal cagar, càgum déu, tant se val, i això d’ésser estudiant vol dir que has de tindre el llum encès massa estona a la nit, i si els deia que ja pagaria el cinquanta per cent del rebut de la llum jo mateix, tampoc no em sortia bé, pel fet ara que era noctàmbul i em passava la nit rondant amunt i avall, sobretot espiant per les finestres i pels traus i les escletxes de les portes perquè era un escopòfil declarat, molt tímid i acollonit, i molt enamorat de veure culs de dona, i si hom els els cardava millor.



Un cop vivia a la part alta de Barcelona en un piset bastant nou i del tot nu, amb una dona qui em llogava una cambreta, i el seu fill, qui devia tindre uns quinze anys, cinc menys que no jo.



A diferència de les de més de les meselles, balbes i malparides dones velles qui em llogaven cambra (les de menys tenien aspiracions artístiques i milers de gats qui es cagaven pertot i sovint, si més no de bon antuvi, em trobaven prou “bohemi” per a somiar que belleu apreciaria llurs habilitats artístiques molt amagades), la dona aquesta es veu que estava contenta amb mi. Pel fet que la meua cambreta s’obria a un balcó i el balcó rebia la llum del cel i del Sol i, damunt, a les nits la llum d’un llum de fora al carrer, un fanal que feia molta de llum amb la qual hom hi podia llegir i tot, i d’ací que despengués poc en electricitat, car sóc molt aprofitat i estalviador, sempre ho he estat, en vinc de mena, gairebé garrepa, doncs això, que no tenia gaire el llum encès per la nit, i, damunt, pel fet ara que el balcó fos al primer pis, d’on em podia despenjar al carrer a espiar-hi de nits, i en acabat, quan començava de matinar, sense que ningú passés, m’hi podia tornar a enfilar, així doncs no emprenyant ningú, doncs això, la dona em trobava adequat i prou convenient.



I llavors la dona, qui devia tindre uns cinquanta anys i no era gran cosa, però, és clar, era una dona, amb secrets flairosos, i esquers i osques, i el cul i el cony, i pits i boca i tot allò altre, doncs se’m va vindre a seure al llit un vespre vestida només amb una camisa blanca lluent de dormir. Els pits escarransits li feien llepívols botets i, damunt, se’m gratava el cony ara i adés com si hi tenia qualque arna o puça qui hi monegés, car no crec que fos que s’havia ragut part del pèl del cony i l’hi piqués la pell, car llavors les dones això no feien, només ho feien les dones de l’espectacle i els homes elegants qui es feien passar per dona i es mig despullaven als escenaris, com ara el cèlebre Coccinel·la, però no pas les dones diguem-ne normals, les quals anaven peludes, com havia pogut comprovar mantes de vegades espiant per portes i finestres mentre se la pelaven a caire de llit o de qualsevol manera estirades per terra. Tant se val, doncs bé, bé doncs, doncs gratant-se el cony i respirant de pits, la dona se m’havia assegut al llit i em donava conversa, i va veure que no era pas façana que fos tan tímid ni acollonit, car no gosava mirar-li ni pits ni carranxa gratada, i a tot el que em deia responia que —sí, sí.



I així la dona de la part alta, no gens rica, abandonada pel marit, amb un xiquet de quinze anys, amb un piset nu, sense mobles ni re a les parets, segurament havent-lo adquirit amb la intenció d’especular-hi i fer-hi, revenent-lo, alguns dinerets, em temptava allí damunt el llit, i jo cap cot, ulls jups, dient a tot que —sí, i tant, fins que em va dir que necessitava la cambra i que em proposava un lloc millor, i jo no tenint esme per a altre que per a dir —és clar, és clar, vostè dirà.



Amb aquella demostració meua, la dona va veure que era, efectivament i sense cap dubte, molt merdetes, molt passiu, inofensiu, i compassiu, i se’m va endur l’endemà de bon matí, caminant, a un altre piset de la part alta. Era aquest un piset encara més petit, un quart d’àtic, dalt de tot, a un pis catorzè, amb un balcó molt alt, doncs, que feia cantonada, i tenia una barana força baixa i hi veies confluir, a baix de tot, tres o quatre avingudes meridianes i paral·leles plenes de vehicles, i et deies —collons, si fóra ací fàcil de suïcidar-t’hi.



Em va presentar els vells qui hi vivien, eren els seus pares, un vell i una vella d’uns vuitanta anys qui vivien a llur cambra i controlaven la cuina i la comuna, i hi havia en acabat un corredoret i una altra cambra i un rebostet on només hi cabia un llit.



I la dona, vigilada per sa mare, qui era una dona petitona, primota, molt escarransida, em va ensenyar el rebost, i em va dir —què us en sembla? I em va dir que m’havia triat a mi perquè ja veia que era tan “responsable i de fiar” i ja es veu que traduïa mentalment i gentilment de “tímid i merdetes i inofensiu”, i que qui altre (sobretot no pas un home!) gosaria ella (deia) posar en un pis, amb els seus vellets de pares i les dues noietes qui llogaven la cambra del costat?



Dues noietes! Allò em va eixorivir bon tros. Les dues noietes treballadores llogaven la cambra que eixia al balcó, i el “meu” rebostet interior i fosc, sense llum, amb només lloc per a un llitet, tenia a l’envà, a dalt, una finestreta que eixia a la cambra de les noietes per tota ventilació.



Sabia que enfilat fins la finestreta hi espiaria cada nit, callant com un mort, i que les hi escoltaria fer-se picants confidències, i les hi sentiria, com qui viu al paradís, roncar i petar... i qui sap i... ah, glòria infinita, dues noies en la intimitat més íntima!



I sense pensar-m’hi gens, i al contrari, immensament agraït, ja m’hi vaig instal·lar. Amb un cor qui em bategava de delit i, com se’n diu, de deler i de neguit.



Tret que llavors la nit ja feia hores que durava i a la cambra eventualment paradisíaca del costat no s’hi atansava ningú. Al capdavall, però, oh miracle, efectivament, les veus de dues dones! Ara tot va molt ràpid. I no m’he mort de cap atac a un cor massa esventat. Però en un tres i no res, tot s’ha enllestit. És que demà deuen tindre feina aviat. La qüestió que re, diuen quelcom, se’n riuen una mica, apaguen el llum, es fiquen a dormir. I jo durant unes quantes hores més hi sóc el mort del costat, qui no gosa bellugar ni un dit.



M’ajec al capdavall sense haver vist re ni sentit doncs gaire, i m’adormc. L’endemà m’he despertat massa tard, les noietes han fugit.



Ah, desgraciat qui sóc. La vella m’ho diu: —no l’han molestat gaire, anit?



—No, gens; gens.



—Hi havien fins ahir a la seua cambra del costat un parell de treballadoretes molt com caleretes, però ahir es veu que es van barallar i ara diuen que no es poden ni veure. Les noies d’anit no eren les qui vivien ací; bé, sí, una sí, però no l’altra. Era la d’anit la noia qui se’n va i una amiga seua, amb la qual m’ha dit que se’n va, mentre que la noia que s’ha quedat la cambra, doncs anit no va venir perquè se n’havia anat a dormir a ca una amiga seua per tal de no trobar-se amb la noia amb la qual han partit peres. Comprèn?



—Sí, senyora, i tant, i tant.



—Ai déu meu, què farem ara? Una noia sola no podrà pagar la cambra. Haurem de trobar-ne una altra qui visqui amb ella. Tot són complicacions. Aquesta joventut d’ara!



En fi, tant se val. La qüestió que torna la benaurada nit, i ara som al cap de setmana i —llas, llas, i rellàs! Car a dormir a la cambra de les il·lusions ni hi ve ningú ni s’hi sent cap mosca... Ni tampoc l’endemà! Per la meua finestreta maleïda no hi veuré mai més noietes qui es despullen ni discuteixen enriolades de mides de fal·lus, ni rapsoditzen de petons i d’amors... ni de qui sap ni... ai, maleït, malastruc, pobrissó!



Per sort, tanmateix, la noia qui roman ha trobada al capdavall companya amb la qual compartir el preu. Les he vistes avui al balcó. La noieta original és rosseta i de bon veure. La seua companya qui l’ajudarà doncs a pagar la cambra convivint-hi, o si més no venint-hi a clapar cada nit, és grossa, lletja. Grossa i lletja, però dona, vós, que és el que importa, és a dir, algú amb tots els hams i esquers a lloc... cony, cul, pits, natges, flaires...



Llas, tornem-hi. Només hi dormen les dues plegades aquella mateixa nit. Sense dir-se re. I llavors, llas, la rosseta no hi torna mai més. Només hi ha ara la grassota. M’hi avinc. Què hi vols fer? Amb poc ja estic content. Poc és molt millor que no re. Conformitat, minyó. No pixéssim pas més alt que el mànec no pot...



Ah i que ningú no pateixi... No em suïcidaré pas, només hi vinc a llegir a la llum del Sol qui es pon... I ara hi romanc, i per la persiana de llates hi veig la lletja qui es despulla... —ah, com m’escorc als pantalons!



I ara sóc al meu llit a les fosques i oïc la porta qui s’obre, i hi veig la noia grossa lletja qui hi entra, i tot trepidant em faig l’adormit i em deleixc alhora perquè se’m tiri sobre i em violi... —oh, redéu, si fos veritat! Tret que amb la minsa llum que entra del corredoret només la veig, la seua silueta grassa, regirant les meues coses. No gos pas dir-hi re... —les dones sempre tenen raó.



No sé si ha trobat el que volia. Diners no pas. No pas només perquè no en tinc, perquè, ni que en tingués, els tindria a la butxaca dels pantalons, els quals prou duc dormint, o fent-ho veure. En tot cas, potser això és el que ella es pensa també, car prou la tinc a la vora. En sent la fortor. Pobret de mi, estic trempant... —toca’m; toca’m, si et plau, tipa deessa; m’escorreré de nou!



Tret que no em va tocar. Al cap d’estona, se’n torna, ajusta la porta, tanca el llum de fora. Tinc el cor encara tot tremolós. Sort encara rai que no m’he mort del nerviosisme i l’expectació.



Toc, tanmateix! L’endemà me n’assabentaré! La vella m’ho diu, tota esverada... —no sabíeu que han tornada a ficar la noia al manicomi?



—Eh? Quina noia?



—La noia qui us dormia al costat. Havia ganivetejat algú i l’havien ficada al manicomi; ara es veu que era fora, i anit va tornar a ganivetejar algú altre, al bar de baix, i ara se li n’han tornada a endur.



—Al manicomi? Ah sí? Doncs ja em perdonareu, no en sabia res, no.



—Com se’n diu, traumatitzada, la noieta qui vivia amb ella no tornarà més. Massa de mals records. I ara, ja em dirà vostè, pobrets de nostres. A qui llogarem la cambra? No sap vostè de ningú? No coneixeríeu cap parellet d’homenets tan assenyats com vós?



—No, no.



—La nena haurà de tornar a ficar-hi anuncis. “Cambra per a dues noies treballadores en lloc molt quiet, tranquil, familiar i inofensiu; no gens lluny del metro. Preus molt assequibles.”



—Veurem si haurà sort... Li vaig dir, i em vaig dir, tot pansidet, molt comprensiu, compassiu.



(Tret que ves, no. No en va haver gens. Al cap de quatre o cinc dies llogaren la cambra qui sortia al balcó a dos cambrers nocturns, homosexualets molt discrets.)




(...)




Ah, i la moral? Doncs la moral, aquesta: “De vegades paga dir que NO, fins i tot a les dones. No fos cas que, dient sempre SÍ, et trobessis amb un ganivet clavat al cor... i tu (ca?), per comptes, quina desil·lusió... tota l’estoneta esperant-hi, ple de delerós delit, un petonet... o un pit flonget, sobtat, sortós, de dona... o, qui sap, potser millor, un pessigolloset borrissol de flairoset pentenill... de cony... de dona. De dona. De dona.”



Sí ves.







~0~0~







No havia encara mai cardat






Cremaven totes les bombetes de casa

allò era una conflagració

les ombres s’havien totes foses

només hi vull ara veure l’aparició.



—No us amaguéssiu mai més, conys!

cridava perquè volia aprendre de cardar.



—Ja tinc trenta-un anys, collons!

Algun dia m’haurà de tocar!







~0~0~







—Què hi foten els fal·lus afil·les pels infundíbuls, ampul·les i fol·licles d’en Fal·lopi?



—Que què hi foten? Foten, foten, afal·lerats i fal·laços, itifal·lòfils, infal·libles, i inefablement feliços.






~0~0~







Lluita a mort entre titans






Sempre vol que l’acaroni

i la meua vida es perd en acaronar’l.



Avui li he dit que no l’acaronaré mai més

i només ha callat tot despitat

i llavors amb un bleix amarg ha dit —m’acaronaràs

i mai més altre no fotràs... o moriràs.



I aquesta és la lluita fatal entre ell i jo

no l’acaron de cap manera durant la claror

mes a la nit esdevé monstruós i criminal

esdevé colós amb urpes i ullals d’enormes dimensions

i em destrossa el cos.



Mes no l’acaron... no l’acaron

i roman durant el jorn sencer altament irritat

trempant fins a límits d’ennuec i aixafament

amb un ull tumefacte qui esputa metzines i verí

enfurit Caront d’Aqueront d’agror sobreïxent

i em rosega àcid els voltants estantissos d’on rau

i viure m’esdevé un cansament constant.



De tal faisó que amb el vespre caic retut

perquè ell es desvetlli gegantí a ratar’m

amb urpes i fiblons de dimensions cabdals

i cuida’m en l’ensopida foscor trencar’m en mil bocins

perquè mai més no el vull acaronar

poc hi puc... ho tinc per dignitat defès

mes ell no hi entén ni hi vol entendre res.



Titans de jorns i de nits

els dos ens morirem ensems

ell des-acaronat amb el cor d’ira roent

jo per manca de cos in-nafrat

ple de blaus i d’ofecs i d’infarts

per mon propi fal·lus contrincant

boig de despit i de fel sobreeixint i bullent

finalment acorat

com per arpó o trident encesos enrampats molt esmolats

i conseqüentment de molt mal acaronar

per mos febles membres claupassats.






~0~0~







Quatre coloms assassins






Quatre coloms assassins

ens recollim a les cruïlles dels camins

hi confegim fraseologies qui totdéu a l’avalot foten enclins

hi maquinem greus implosions doncs des de dins

hi barrinem guerres i desconfites als confins

hi complotem els motins d’encenalls, llustrins, neons i neutrins

hi amanim els triomfs dels nihilistes més bel·luïns ni clandestins

i dels més genuïns ni diamantins del mandrins adulterins

que per letals tremolins uterins

causen destrosses i tragins als recaptes vitel·lins

de tal faisó que no s’hi valen receptes ni vaccins

perquè tota altra fornada no ragui atrapada irremeiablement als succins

o diguem-ne als sucs eixarreïts dels ventres malandrins

com adés cuques i escorpins dels temps nàquissos ni virginals sense godomassins

ni d’altres invents llibertins...



I hi conspirem perquè tota conxorxa reïxi als més roïns

i perquè les calamitats s’abatin sobre els bons i xics i els fotin a bocins...



I empenyem a l’èxit arnes i corcs contra escriptures i usatges i pergamins

i hi procurem que els vernacles es tornin algaravins...



I fem que els cretins i llurs folles pells de xagrins

s’emboliquin ara en baralles inextricables de mortals veïns

i que els babuïns i els escurçons sibilants i sibil·lins

afollin damunt llurs cadàvers com sapastres ballarins...



I si mai cap carallot esgarriat s’atura a la cruïlla a esbrinar la ruta

ens li cruspim ulls i cervell en sobtada falconada resoluda

de tots quatre a l’encop i enconats ensems

sideris assassins constants i persistents

qui consirem amb fàstic que la humanitat sencera és fems

i cada cos d’humà munt de malalties i virus immanents

que cal anihilar ras

no fos doncs mai cas

que la corrupció ens arribés als àmbits intestins

de la nostra societat tota lluent, escleta i pura

només integrada de justiciers no gens mesquins

vehementment dedicats a la neteja del pinyol de la natura

d’aquesta terra algun dia exempta dels infectes homínids, llurs verins

i les femtes pestilents de gossos i simis afins.







~0~0~







D’harmonia rea diu l’aranya Tea :







“Sóc rònega aranya en un cantó

xuclant-ne de mosques munió

car aqueixa és ma comunió

amb l’harmònica creació...




(...)




“Sóc Tea l’aranya creient

bec el suc potent de mant d’insecte

bec i bec com mana el manament

fins que un bec d’ocell no em fa interfecta...




(...)




“Sóc Tea l’aranya amb set de justícia

qui inquisidora jutja amb excel·lència

i assassina qui pot amb prou nequícia

com ordenen els cànons de l’església



i si (miracle de la sinestèsia)

no sent el dolor de qui amb paciència

turment fins a pèrdua d’existència

tampoc el recte bec qui se’m duu al pap

per ordre de déu mon dolor no sap



d’on que tot sigui com cal i amb magnèsia

ens paeixi el bon cel amb harmonia

i sense error i amb exacta sintonia

els crits de dolor es mesclin del botxí

i de la víctima qui ens duu el destí



l’engranatge de la palingenèsia

és ideal idíl·lic tripijoc



si abans fores no re i llavors renoc

reneixes a la beneïda amnèsia

del cel qui molt et vol o al catacroc

etern de l’horror enteranyinat



tot fineix rai del cel amb l’anestèsia

o al just infern en turments atrapat

que fan molt més de mal per molt que et pèsia



perfecte ho trobem tot clients d’Aracne

aràcnids creients amb el nap ple d’acne

fastiguejat ventrell llengua pastosa

amb no pas cap cervell just balba nosa.”






~0~0~







Pudent comuna destruïda







El pitjor de la selva són les ubiques cuques

i els animalots furtius i sobtats

i amb famèliques ferramentes a frec d’arranar’t



tot plegat no et jaqueixen lliurar a cap lleure ni descans



llavors la xafogor s’hi afegeix



dalt al cel rarament visible l’enemic hi rau i hi apareix

sempre tanmateix present i vigilant



a onades incessants ens encercla i ens cerca

de lluny i de dalt amb aparells volants

i a la selva mortífera ens hi manté tancats

i sovint ens hi bombardeja amb un encert divers



la vida hi és a fe galdosa rai



tret que avui un esglai continu ens tenalla

crits de feres immediates ens assetgen

diem —què és això tot astorats

els aücs ens paralitzaven

hem apagat el foc



eren un xiscles angoixats i molt estridents



d’antuvi pensàvem si no fos un altre estratagema

que el maliciós enemic de ja prou vasts mitjans ara no emprava



però s’esqueia al capdavall que no

que eren gent normals qui fugien esfereïts

i sense d’altre damunt que el que portaven



de part del riu i de part de la carretera caòtics s’apilaven



es veu que hom havia anunciada a tot el món

sense marge d’error la fi dels temps

la imminent destrucció total del planeta



davant l’anorreament qui candorós i xerricant els cau damunt

tot era ara doncs confusió fora



per l’esbotzec al transsepte de la rònega capella

de mesos inevitables transformada en pudent comuna

ens penetraven espinguets d’esgarrifaó

estridulacions gemegoses d’una humanitat agonitzant

xivarri de grinyols i garranyics

aücs esborronadors d’una gernació esbojarrada



els esgarips estentoris naixien dels accessos de desesperació

que els eixien sense més ni més de l’ànima nafrada



perdut tot quest hom semblava trobar

un cert refugi de privacitat dins l’espessa selva



un asteroide esqueixat de qualque planeta

molt més gros que no el nostre

i si fa no fa tan gros venia com un bòlit a esclafar-se’ns-hi



no hi havia aquest cop cap esperança



el mateix massiu enemic nostre s’havia desbandat

la por a tot i a tots delirant s’encomanava



instantàniament de mantinent encontinent

tot bulliria

tot fóra bocins

tot cremaria

tot es desfaria en l’infinit




(...)




—hem guanyada la guerra! — vaig dir

estranyament calm

amb una pau d’ànima que no havia sentida ans anc



i els companys no em feien cap cas

es dispersaven pudents cap al riu

parant compte d’evitar els ciutadans esparracats



pel vertigen de l’horror de veureu-ho tot fet malbé

es lamentaven tremolencs tentinejants

com rèptils tendres qui les feres trobaven massa fàcils



i continuaven venint cap al cau infernal

on ens havíem salvats com dic durant mesos i mesos



tots fotien cares d’espectres o d’extremunciats

caminaven amb cames balbes

aviaven sovint plors i crits d’angúnia i de neguit inguaribles



eren crits d’animals atacats per les famèliques ferramentes

d’animals més agressius qui ara cuidaven cruspir-se’ls de viu en viu



a contracorrent jo exultava

mastegava pa

em rabejava a la voreta del riu



—ja era hora! — havia dit



i sense enfarfec d’ales

veia com s’enfugia la meua ingràvida figura

com l’eunuc infatigable

mai pels grollers ous feixucs tristament sorrat



—autèntica deslliurança — feia — heus-lo enjòlit

mon cos d’adés...

evaporat!







~0~0~







T’esmunys pels respiralls







—Per què aquesta mania de prendre sempre la mala porta?



Mira que n’és de gros l’edifici

mira si en té de pisos i escales i sostremorts i celoberts

i sempre t’has de fotre a l’indret rar o defès

d’on pengen les claus oblidades

o on algú s’ha distret i mal tancat

o és que et fots per cap forat entre reixes o llates desplaçades

i ara amunt i avall

i a cada lloc hi fas malbé quelcom

i inaugures inconscient els incendis i les alarmes

de tal manera que quan al capdavall reïxes a eixir al carrer

darrere teu les cridòries i els evacuats esfereïts desemboquen

i ara t’esquitlles com si mig ni hi ets

innocent fins i tot al fur més íntim



—jo? — et dius — si només mirava de sortir-me’n



m’he ficat a l’edifici i sempre m’hi perdia

cert és que m’abelleix molt més la via estranya

que no l’habitual ni mastegada

cert és que els nous camins em fan més de goig ni patxoca

cert és que tinc un esperit descobridor i alhora retirat

d’intimitat íntimament afalagada

home — què hi farem — de fantasia disparada

qui es rabeja en les silents possibilitats inusitades

farcides de colpidores possibilitats

qui de les roents ni estridents remoteses

obren horitzons d’instantània promesa joia

qui efímera s’escola cap al trau de la claveguera sidèria



—oh univers de finestrelles i escotillons mal closos!






~0~0~








Pont dels suïcidis






Sempre que he volgut travessar el pont

amb un llibre obert davant el nas

llegint-n’hi l’elevada poesia

m’he fet aturar per les autoritats

suats monjos de faldilles brunes

bòfies animals d’uniformes llampants

car s’ha esdevingut sovint que fos l’hora sobtada

on la mainada ix a amorfs ramats



acusadors mestres enfaldillats

grossos i pudents com porcs

i fastigosa bòfia densament armada

no m’hi volen doncs i comencen de tractar’m a baqueta

sense cap provocació



tret que avui sobreeixint de roent ràbia

sóc jo qui els ha acusats

de xaronisme carrincló

de brutal fanoqueria

de badoc superstició

de ridícula porqueria...



la conversa ha estada llarguíssima

els fogots creixent-me en incendi inapagable

altrament que amb el meu llençar-me daltabaix

en acabat que ja en tenia prou de tanta d’injustícia

ni de rebre sense cap ni centener



llurs arguments de merda anihilats pels meus

molt més lògics justs i intel·ligents

car si algú enverina la quitxalla són ells

qui els violen de continu el cervell

que els els quadriculen amb lleis de càstig de fàstic de fastig

perquè cadascun de llurs deixebles de cervells assíduament violats

esdevinguin si fa no fa com ells

acusadors i inhibidors constants i malignes

dels eteris

volants

surants

poetes qui el bon ample riu s’engoleix

perquè reneixin libel·lulalitzats

en delicades alades damisel·les

sense d’altres apetits que el de tastar pureses d’aires fins

món acolorit

sense porcs en faldilles

ni sabres mesquins.







~0~0~







Damisel·la só qui amb la cua escriu al lletós estantís estany






Abruptes deixebles poixeules

em tolien la serp

m’hi entaforaven cruany

car em volien eunuc

breu encenalls encès i despès



Virolles d’ombrel·les em burxen

com si só cargol ja tot en bromera desfet



Rellisqueu-m’hi hores llargues de lleure

els qui jugueu damunt meu a flèndit

i les qui hi jugueu a palet



D’orfe a foll i de foll a absent

la meua aberrant trajectòria

mena al triomf

de la mònita i de l’estètica



Amb pler d’idees tots plegats si us plau

signeu-m’hi el manifest

donzelles i donzells incessantment violats



Oh palimpsest dels sémens

de mestres monjos capellans i autoritats!






~0~0~







T’hi perds t’hi perds






Fuig a tot estrop

amunt i avall per les enormes lluents escalinates roses

de la gegantina universitat



T’hi perds t’hi perds

sempre sense designi missió ni cap quest

desvagat sens esme no hi trobes ni els vàters



I ara fora fes cues immenses

per a atrapar els autobusos

que tampoc no assoliràs



Lila de passada fent-te petitet entre les faldilles

de les dones xerraires qui no s’han ni adonat

dels dos elefants del circ qui s’exerciten al pla de lluny

i ballen molt feixugament ensems



Pispa de passada ajupint-te entre cames i engonals

un parell de llibres vells

un parell de llibrots sense cap interès

lila’ls i enfonya-te’ls a la sina i torna a emergir

entre les cares de les dones suades qui discuteixen

de rucades sense suc ni bruc

i continua fent cua fins que n’estàs massa marejat



Esmuny-te’n fora

i torna-te’n a peu tot i que no saps ni on pares

i els llibres que ara duus a la mà

fes-te’ls xuripescar per qualque brètol minyó

mentre no pots acabar d’escalar entre columnes

precàries de troncs qui pericliten

ni assolir doncs el replà que et duria belleu

a certes endreçúries potser més avinents en acabat devers

on vius... qui sap



Fes-te mirar malament per tothom tot i que en caure

no t’has fet gaire mal



Fes-te convidar llavors per “una bona ànima”

qui pretén que et pot donar dos dels seus llibres

millors i tot segurament que no els que suara

et lilava el capsigrany galifardeuet



Veus que són llibres robats a un museu

que no gosaràs doncs endur-te

ni gosaràs a canvi fer l’amor a l’ànima caritativa

car tens por de guanyar-ne a canvi

cap contagi letal



Abans la dona prima i la seua companya

tan bruta i miserable no se t’emprenyin a mort

i et clavin al ventre cap xi

pretén que ets impotent

o potser ni et cal pretendre-ho

n’ets!



Els ho mostres

i que et treguin cortinotes enllà

defora llur xibiu i que se’n rigui la gentada

això rai

la rialla esmorteix la duresa

fa minvar la crueltat



Torna-te’n mig nu per carrers foscs.






~0~0~







Som-hi ja hi som







Quan a l’aviador li cau la careta

fa cara de cavall

la careta era de cuir

li donava un rampeu als adusts muntanyers

qui fan pasturar cabres pels cims nevats



—ai quines dents de cavall no fa!

tots tenim por que ens mossegarà!



fugim a la babalà i ens estrompem

i ens repleguem malament rai a bocins

i tanmateix continuem corrent

i caient doncs i n’acabarem ben nafrats

mes prou hem de córrer i fort

si volem servar’ns mica vius

car quina por l’aviador qui ens empaita

i qui si ens atenyia ens mossegava a mort



mentre com si re els altres avions aterren

i despenguen per la pista inacabable

on ens perdem

i ens hi amagaríem debades

car qui trobarà racons en aqueixa infinitud

i hi pitgem i hi pitgem incessants nogensmenys

car qui s’arriscava a fer-se heure



amunt amunt lluny si es pogués fer

enllà dels límits d’aqueixa aparentment il·limitada

pista d’aterratge on ens cauen al cap

massa d’avions

qui en llur indiferència més i pitjor no ens retallen.








~0~0~







Esdevinc element amb cara i ulls






Serpentí i a corre-cuita

a quin altre racó no em ficaré

si a cap on em fic sempre ve un altre desgraciat a treure-m’hi

perquè tampoc no vol que el clissi la policia?



a frec de freu

—aqueix era el secret...



te’n desixes sobtadament i rabent

te’n despenges

te’n desprens

i a tot estrop vires oblic d’esbiaix a la biorxa



on érets grumoll indistint de ramat

ets lluny ara remot

remut

estort

nombre únic

xifra indetectable

singular

primet

mínim

separat

negligible

in-comptat

ni aixarop ni pegellida

sobrevolant

com perfectament esfèric electró

lliure

els angoixants monuments

i al centre

d’ulcerat melic

el pati del patir

on els estimbats ramats s’esvincen.







~0~0~







Versificat pels elements






Mort i a mig podrir

tastets de regust fi

rosecs del son llarg



—somia’t al parc



pels verms ben llaurat

cada solc comptat

cada verm un vers

cada vers un verm

cada verm un bes

cada verm un crit

d’orgasme adormit.






~0~0~