q. q. 80

Q. Q. LXXX









Les irreversibilitats








Així de fàcil perds els amics (les incompatibilitats)

Així de fàcil de no veure’ls mai més (les sobtades absències)

Així de fàcil rets aquiescència als desconeguts (les generalitats)

Així de fàcil et fas empènyer fora d’indret (les obstaculitzacions, les intransigències)



Així de fàcil et perds ara per escales i rosts (les desorientacions, les incapacitats)

Així de fàcil esdevens qui més desentona a l’ambient (les indehiscències, les incomunicabilitats)

Així de fàcil de veure’t amb no re i prou (desarmat, les impotències)

Així de fàcil és de no trobar ni on vius o raus (les transmutabilitats, les contingències)



Així de fàcil d’endinsar-te a la pedregosa nit (les desertificacions, les inconsciències)

Així de fàcil de fer-t’hi belleu agredir (les inevitabilitats, les incidències)

Així de fàcil de témer perir-hi de fred (les incompetències, la insignificança)

Així de fàcil tornar al zero inerme (les nul·lificacions, les desindividuacions)



Així de fàcil de veure’t exposat i sol-i-vern (les dependències als daus de l’astrugança)

Així de fàcil de no treure’n l’entrellat (les perplexitats, les confusions, la falsa balança)



Així de fàcil... ets tot activitat i ells indolència; tu humilitat, ells prepotència

Així de fàcil... amb decor i tapat tu, i ells impudicícia i indecència



Així de fàcil (les irreversibilitats, les incolumitats, la inversemblança).







~0~0~







Tingues de tot por — per molt que en tinguis mai no en tens prou

Odia i tem plantes animals minerals proïsmes

De tot por en tingues força — mosquits tempestes homes

Por en tingues de tot — contagis enveges cobejances

Avorreix de tot cor — competències propagandes gelosies



Cuques i llamps i bèsties... només hi són per a matar-te

Amb uniforme o sense, els assassins només hi són a fer-te la pell

Tot i tothom et vol anorreat — asteroides verins ànimes

Vulgues ésser no re — voler ésser re és sempre letal

Fuig i endins, només l’amagatall t’hi val



Feliç i longeu, i sobretot indemne, sots abrigall anònim

En íntim aixopluc conegut, deçà la sana penombra

Només enamorat del pensament qui astronòmic no salla

Tot ho veus per un forat, excelsament isolat

La por qui et guarda el cos la integritat et guarda.







~0~0~







Sempre vull el que em cau





Molt mills voler el que ja obtens

Sense esdernegar-t’hi doncs gens

Que mai voler obtindre re.



Car qui mai jurqués devers re

Obtingut es destrempa i decau.



Qui es plau amb el que li cau

Prou sura indefinidament.



Sempre vull el que em cau

Fos el que fos rai i content

De tot cacau lluny perennement.



Cuca de cau amb el que cau feliç

Ni treure el nas no li cal

Per a albirar si s’escau que re no cau.



Inconspícua i com si enlloc no rau

Poc jaqueix cap ombra a cap mur

Ni petja a cap palimpsest.



Poc pren part a cap altre frau

De l’individu inexistent

Qui espia el món per cap trau.



Si re sóc, sóc, i prou, el trau

I si re m’hi cau: rou, llàgrima

O gargall de gripau

Me n’ompl lo pap, i au.







~0~0~








sóc un trau, limitada absència

un buit amb no gaire presència

m’hi entr i surt sense consciència

sortir-me, però, és la tendència



ja només m’entr, d’on que el trau s’estrenyi

aviat serà tan tit que per molt que empenyi

cap entrebanc ni re que emprenyi

poc ha de reeixir re que a proesa atenyi



no m’hi val cap reny que em constrenyi

a tot improperi ofereixc resistència

aclucant l’únic ull qui em donava vigència



ara cluc, no hi ha atiador que no desdenyi:

ni hi sóc ni hi serè ni hi haurà ciència

que em restauri ni del foc del no re em desenllenyi.








~0~0~







Després de fer cua per a sortir

sóc l’únic de tots els qui veig passar davant

qui no paga, qui el paguen!



Em diuen: a dòlar per any — 64

per la paciència d’haver-m’hi estat hores i hores

(tot i que tampoc en tanta d’estona no hi he comprat re

mes devia ésser, com diu el caixer, per l’endurança demostrada

car m’hi estava tot el dia i doncs col·laborava en crear ambient

en fer d’afegitó constant a la multitud

i tot això prou els valia la pena pagar-m’ho)

ep, diu ben fort el caixer, no pas que ho féssim gaire sovint

mes prou ho fem de lluny en lluny

qui sap, potser la setmana propvinent, potser d’ençà vint anys, eh?

quan tothom se n’oblidava...

tret que la idea romania al cap de molta de gent

qui així hi tornava i hi tornava

en eix complex gegantí de botigues

fent-hi embalum, creant-hi gentada, animant a comprar.




(...)




És com a la vida (filosofen per l’altaveu)

aquest home: 64 anys de veure-hi de tot



gent qui se’n va i en acabat qui torna...

o qui mai més no torna

cridats fins a l’exhauriment dels lleus

plorats fins a l’eixugament dels ulls

enyorats fins a l’esborrament de l’ànima

l’esborronament dels integuments

el marciment implícit del dimoni

l’anihilament dels palimpsests de senderi, magí i cosiment...



64 anys de veure-hi animals esquarterats

silentment patint qui-sap-lo

sacrificats per l’ambició dels brutals i criminals

de tots els qui han anat a estudi que els inculquessin

les ciències de la crueltat



64 anys avorrit de veure els impertinents participants

en les corregudes folles per a no arribar enlloc



i els tractors embarrancats

els inconsolables pollastres mesos a lloure enmig la via



esca del vici, la dona qui se li despulla tota a l’estretor del muntaplats

les ulleres perdudes als supermercats



entre els escamots contraavalots i els esvalotats esfigassat

i en l’eternitat de la seua solitud

els paisatges de fa milions d’anys qui recurrents li retrunyen

entre les fites resilients de la fantasia



64 anys 64 anys...



64 anys descomptant-se davant les allaus dels qui proliferen

perquè els corcs paràsits se’ls cruspissin

i els innombrables guanyadors de fums fètids

encapsulats en andròmines modernes i lluents



la masovera esmocada

l’estelló opulent qui es masturba simiesc i qui

per l’èxtasi corprès

s’ofega en la lleterada



els escurçons desdentegats i les mambes ranques qui s’hi congrien

abstemis a rabejar-s’hi



els glops de vi dolent

els anus malnets dels vailets

les baves del caudatari



els esglaons d’aigua pujats amb feinades rai

els líquids laberints dels llimbs

amb tant de ximplet penitent ullprès pel guardó al remot extrem

i qui al capdavall es declara, cusc, ou buit tot closca



i sempre, al rerefons, en ombres

quequejant repapiejant balbucint d’ires sense decor ni solta

el drac palès qui preterir fóra debades

car badallant deleteri peus-clavat roman-t’hi



i així anar fent, tresor de manta de vàlua

inexhaurible inescandallable

absolt estruç

etrusc polit qui en aiguamorts d’encenalls encesos us debatíeu debades



collons que tot això prou deu valdre quelcom

quelcom com ara el premi de dolaret per any



ací els teniu, sortós client, 64!



64, gaudiu-ne!




(...)




Au, que contentet que tornareu al carrer

a vagar-hi llardós entre les druïdesses d’avesats escafoides

llurs esquers arnats, llurs hams rovellats

llurs plectres de xerrics esgarrifadors



o a delejar-vos entre ombrívols electors i furtius electes

esplaiat encara més entre les percussores ones dels oradors volubles

ah platges dels mots embafants enfavants infamants

on les eixutes sorres riallerament us ennueguen



o trist gir de full procel·lós

on hom us ensuma neguitós entre basardes de foscors sobtades

i els ganivets sobtats o les sobtades bescollades



i polsinat pels elements

fat espantall

els tràmpols, les maltempsades

els xàfecs i bufaruts



i, eixarmat, entre bromes

o, al reialme dels restobles, els fongs.




(...)




I pels carrers ploguts a les fosques en acabat

he de trobar-hi on clapar

car casa no en tinc

ni lloc on arribar.







~0~0~







A Moscou els barratges simultanis dels parlants m’acaben marejant

i d’ací que em decideixi d’ensenyar el cul (com si no li tinc gens de por)

al monstre de molts de caps i llengües, cada boldró d’íncoles esdevingut

fera salvatge qui treu fums densos i alens agres, i eu en canvi

el displicent valent qui ignora el collerat i celerat amuntec

qui despitat no gruny encar i cada cop, com més me n’esmuny, més lluny.



Amb les mans curulles de raïms madurs vagava en acabat

pels corredors lluents i protrets, amb l’ombra de la busca de carn

del meu rellotge amorós damunt el ras engonal de les meues hores

fent ara ocres ziga-zagues, dreta, esquerra, dreta...

fins que sentia sensitiu els udols dels còdols llescats en llivanyes llises

que les rajoles xerricants el llisquent terra no feien.



M’aturí ara davant la cambra d’algú qui palingenètic no renaixia de ses cendres

lliri o jacint convalescent qui qualque vespa impecable té l’encàrrec

amb tota tendror de fer resurrecte... la vespa aristocràtica i triada essent eu

qui amb la busca de carn de mes amors ara dreta ara jaguda ara a mig tren

i no pas amb la trompa àpida li insuflava tenaç llefiscosa vida claferta de gèrmens vivaços.



No em fotrà pas al carrer cap infermera diabòlica en repetició d’actes tediosa

car res no es com fou ans tot és transcendent i especial en aquesta hora orgàsmica

les cristal·litzacions orals ja no em fiblen amb fiblons falsos de llagrimejat pànic

els retrets dels autoritaris s’estronquen exsangües com les hemorràgies de les ximpleries

i no en fotem mai cap cas; al clímax de la renaixença d’escrutinitzar-ne els mitjans

fóra ultratjant; poc hi vinc a brodar incrustacions funerals ni en sepulcrals vicissituds

laxativament cagar-hi cap vernís merdós que la pluja s’endurà.



Hi vinc objecte partenogenètic a re-parir el malalt

amb la intransigència del qui refloreix vulguis no vulguis

vull tots sos instints retrospectius ressuscitats

l’obscura relació familiar qui ens uneix més forta que la fragmentació

dels intrusos símptomes, ah vívida intimitat que els castigats nusos

amorosos ara esmena i aparia.



Abracem-nos, frare del cor, sense aprensions ni aprehensions,

instintius amfitrió i hoste d’una mateixa taula adés curulla de sucosos plats

i on qui ara volgués sec anatomitzar-nos

no en trauria xàldiga d’entrellat, car som irrepetibles

flama qui creix en formes antropomòrfiques d’inextricables constel·lats

bessons qui begueren i amollaren la mateixa llet.







~0~0~







A propòsit, a Logan m’hi torn a trobar the Sprightly Spring Widower, tret que aquest cop diu que hi és per a pujar a l’avió i tornar-se’n a París.



—Aquests darrers sis mesos no m’he mogut de Boston. Recordareu, Eleuteri... (què som, l’agost? doncs pel febrer), recordareu que pel febrer m’hi vau trobar, ací si fa no fa, i us deia que venia a l’enterrament del venecià Il·lustre. Havia llegit a un dels guaitajorns especialitzats en òbits que s’hi havia mort el cèlebre arquitecte i ninotaire n’Il·lustre Industriós. Doncs bé. Cap a l’enterrament que hi vinc. Prou sabeu que la dona no és gens lúgubre ni com se’n diu, fúnebre, i no s’atansa doncs mai al sepeli o disposició qualsevol de despulla de cap seu ex-amant, i que doncs és una feina que per força (i per discreció i decor) em pertoca.



“Doncs bé, som-hi. Vaig localitzar l’adreça, vaig fer-m’hi, atraçat a l’indret per bostonians amables, i en pic hi truc i em surt la dona de n’Il·lustre i li dic que hi vinc a l’enterrament, em diu, pruna agra, ella: l’enterrament de qui, amb cara com dic de llençar’m planxa i post al cap. Li dic: que de n’Il·lustre Industriós, si li plau. L’Il·lustre és pas mort, brètol! Doncs si no és mort, millor; ja em perdonareu, m’han decebut els d’un diari digital que fins ara era prou de fiar, mes atès que sóc ací i vinc de prou lluny, del continent, em faríeu la bonda de permetre’m veure’l i saludar’l una mica? I vós qui sou i de què el coneixeu? Us haig d’avisar que per molt amic que temps ha fóssiu d’ell, no us reconeixerà pas. Vell qui és i, damunt, que el va picar una d’aquelles cuques mínimes i molt malignes qui porten els cérvols, se’m va estar doncs tres mesos a l’hospital, si la diny no la diny, i ara no hi xapesca gens; el cervell en orris. Doncs, dona, potser a mi no em reconeixeria, mes segur que reconeixia la dona; van ésser els anys vuitanta molt estimats amants, i allò llur va durar quatre, cinc anys. Malparit! Maneu? Pensava que ho sabíeu; una dona tan avençada com vós, periodista destacada a la televisió local i tot. Malparit, el trec de casa! No feu això, per culpa meua!



“Com s’havia ficat! Tot ho fotia en doina, el paraigüer daltabaix, el gerro per barret, i jo ostant-me’l i les flors rajant-me com mocs virolats, i anant-li esbufegadament i tot amarat darrera... Pujant, baixant, i arreu la gorgona despenjant quadres de les parets i estavellant-los de qualsevol manera... i jo seguint-la fent-me fer treps qui-sap-los... fins que no es va aturar a la cambra del pobre n’Il·lustre, tot tapat al llit, amb cara d’absent. D’una estrebada, sense pietat, aquella bestiota de dona me’l va tirar per terra i ara a puntades me’l volia fotre fora. Al carrer, al carrer! cridava. I el meu admirat n’Il·lustre no hi comprenia re, i feble, i desnodrit, ell qui havia estat un gegant vital i molt vivaç, repapiejava, balbucia, i gemegava, ai..., ai... I la seua criminal de dona esgaripant com una boja: malparit, i jo com una carallot canviant-te els bolquers i contant-te historietes a la nit i portant-te a passejar amb la cadira de rodes... Mai més, mai més!



“Ja ho faré jo, escolteu; ja ho faré jo, li vaig dir; no el maltracteu, pobrissó, tan bon home com era quan estava en son propi delit!




(...)




“Doncs, això, Eleuteri, drama rai; us ho podeu imaginar. I ja ho veieu, ara m’hi he estat sis mesos pel cap baix... fent-li de suau infermera, canviant-li els bolquers, torcant-li bé el culet, distribuint-li impecablement els lletovaris i comprimits, ensenyant-li de llegir i escriure novament, duent-lo a passejar, fent-lo riure amb manyagueries i bimbirimboies, nodrint-lo amb les millors llepolies... I, espereu, pel cantó intel·lectual, mentre el tinc entretingut al bressol o em dorm com un albat, li endreç i acunç amb tota traça papers i plànols, i dibuixos i projectes; i li encalaixon com cal i curosa tota la correspondència; li faig la feina fàcil al seu moròsof biògraf, perquè el capdecony li estigui mills predisposat i doncs el jaqueixi fet (al llibre) l’ídol qui sempre fou (per a mi si més no, i qui sap per a quants d’altres admiradors dels seus ninots lúbrics i excelsos). Tant se val. I ep, tot això no pas pagat, ni un ral; amb prou feines si la seua dona no em vol fer pagar llit i teca, molt garrepa i vindicativa... i, per l’altre cantó, no pas gaire més galdós... la meua dona, na Minerva, amb tota la raó, el seu permís d’estar-m’hi molt estireganyat, molt a contracor, jo insistint-hi, apel·lant a la seua immensa generositat, i ella enyorant-se’m els serveis que no li he poguts administrar tots aquests dies, i de vegades m’ha trucat neguitosa i molt dubtosa de tot el tripijoc: encara no se’t mor? et ressuscita de les cendres? sempre ha estat molt mandrós; cardant rai, sovint s’agraeix; ara, protreure tant la mort... quin escalfa-braguetes de la flaca! Envia’l a fregir cols, si no enllesteix prou tost; ei, i la seua dona malagraïda qui es foti, saps! Ja em perdonareu, deessa, però he donada la meua paraula i fins i tot hi ha un fill d’un company seu qui li escriu la biografia... car l’escola veneciana és a l’àpex de les escoles del segle vint, pel que fa als estudiants d’ara com ara, i hi sortireu, vós, deessa (a la biografia), us ho garanteixc, i hi fareu molt de goig...



“És cert tanmateix que de vegades fins i tot jo hi perdia els estreps. Me, I fucking hate industry, li retrec a n’Industriós, amb la paciència a can pistraus, all the noise, the dust, the slag, the smoke, the poison... eek, revolting! Mes prou tost me’n penedia; amb el bon record dels beneïts temps d’adés, em tornava la calma i se m’escarransia el despit. And yet, despite your Venetian quiver of trickeries, and your woggish skills, and woppish styles... and... and... oh, forgive me, I like you, I’m so fond of you... let me take care of that... sorry... I just get so silly and hysterical... too much work and worries, sometimes... sorry... Here, here... is that now any good...? does it feel right...? do you find it worthwhile...? nice, ha...? I li xarrup, tot empegueït, i croi i contrit, el vit.



“Tot ho faig en honor de la meua dona, és clar. No vull ni puc ésser cruel amb els seus amants descartats; sóc custodi del bell bon nom de la dona, és clar, i del llur; i els dec, damunt, tot l’agraïment del món, m’han donat tots plegat tant de plaer vicari a través del sedàs sucós de la druïdessa durant tots aquells anys i panys divinals on les banyes m’atenyien els astres més lluents ni rutilants...! Ah, en fi, sempre esdevinc aitan poètic, quan em tornen a l’esment els druts més adònics ni acomplits, com aquell magnífic venecià qui al cel sia, condottier colossal, lleonard musculat, masactxi longeu, caravaggi de l’estilet pregon, ticià entusiasta ornitorinc desminyonador, o giorgiò meravellosament dotat i afavorit amb el vit més enorme dels anys vuitanta, ah!



“Ah, me’n vaig acomplert, lucrat amb una ànima adés amb qualques sets i arnats, i ara apedaçada amb pedaços més fins ni blancs; si sabéssiu com respir de net, Eleuteri; si l’avió avui fes figa, no descendia pas enlloc, m’envolava angèlic als llimbs encontinent. Au bah, que em criden; estigueu bonet, ja ens veurem.”







~0~0~








Carles Calbet, cocu complice

aime se plier au doux supplice

de se voire écraser l’écrevisse

avant que ne parte la maîtresse

(parfaite d’abord mais alors outragée druidesse)

se faire faire mainte cicatrice



qu’à son retour il léchera comme vautour d’entrefesse

qui adore mettre son bec dans la crevasse

toute crue et pleine du lait fugace

(que je ne la lui tâtasse et laitonnasse!)

de quelque dru son homard en liesse.



(Carles Calbet, cocu de haute aumône

fauconnier qui envoie sa fauconne

toujours chasser des homards hors donne.)






~0~0~







Niais nounours, Carles Calbet

en se regardant la quéquette

qui à jeun demeure tous ces années

en fait donc de simagrées!



C’est un nounours sissy et sans recette

sa quéquette ne peut pas puiser

ni dans le zouzou ni dans la rosette.



Il se met donc à élaborer

de gros ziggurats de sornettes.



Ronronne après comme une chatte

la chatte de sa maîtresse

quand elle revient de la chasse

à la grosse bite qui puise sans cesse.






~0~0~






Taronjomància






A la merda doncs les lleis de la natura

ara em guiaré per la taronjomància.



Tota taronja podrida em diu segura

on s’escaurà la propera immarcescència



car per on es marceix, prou poca-substància

sóc que hi veig, amb cor contradictor, la futura

utòpica Xauxa qui creix amb diferència

damunt tota altra contrada en importància

al mapa de la cítrica podridura.



Me n’hi vaig rient, ridícula presència

qui passiu, penós, i amb cap bel·ligerància

s’ho passarà collonut, sense cultura,

com puça evanescent qui tostemps atura

al cul de la meuca més llorda i doncs pura.






~0~0~








avec de mes mains maudites

je fais tout ce que vous me dites

(à présent je coupe ma bite)



qu’il faut vous dites enlever la rouille?

(j’y ajoute donc guilleret les couilles)



maintenant je suis dans la cuisine

où je m’expose en vitrine



appelez donc les voisines

qu’elles goûtent à votre œuvre

cuisson d’œufs en couleuvre



qu’on y rie et crie en cursive

et qu’on y chante et qu’on y dérive

en bacchanale et en débauche



chaque amie en ménade qui embauche

chaque juteux morceau qu’elle fauche

à nourrir son moi exacerbé

son moi futé que rien peut arrêter



ah quel bonheur vos dévouées ouailles

partout de chacune j’en suis trouvaille



repues après chacune des louves

qu’elles se répandent dans les douves



qu’on y convie donc à la queue leu-leu

chaque amoureux à la raide queue



qu’il passe avec sa sublime obliquité

par le pont-levis levé à optimale degré



pour qu’il y apporte sa gloire ou glaire

dont tous (même moi) aiment s’en plaire

(oh kraks aux conduits de chaudes chairs peints!)



dans le fossé maudit qui enceint

du paradis féminin la canaille entournure

(oh déclin et dépouille de toute armure!)



(oh hameçons enduits avec de mes entrailles!)

on y pêche séduit au-delà de ses murailles



ah enfin quelle belle mise en pièces!

je vous en remercie divine ménade



(et après l’exquis délicat pince-fesse

quel beau repos n’aurez vous sous l’atroce sérénade!).








~0~0~







la meua dona té un pessigolleig al cony

torna a fer com quan era jove

a la percaça surt de cap dret bony

per a ficar-se’l a la part tova



ara li arregl la roba

ara li arregl les pintures

ara li pentín el pentenill

amb essències d’ambres i setrills

i quan veig que tot li prova

l’hi acomiad amb pler de floritures



com torna a casa en acabat

sembla sempre feta a jova

cusc li embroc l’indret nafrat

prenc cura de cada cove

per on ha rebut l’embat



i cada cop la deix com nova

perquè pugui de nit ben aviat

tornar a sortir a fer-hi la lloba.







~0~0~







N’Apol·ló i sa bèstia grossa






Al fossat i la lliça del consirer esventat

rere la barbacana grisa del teu visatge malpintat

t’hi xauxinen l’escarn insolent el blasme exagerat

i el desdeny fètid que pels matacans dels ulls oronells i boca et ragen

com per clavegueres desbotades els verins abjectes d’oblidats miratges.



Amb deliri de liró sorprès al calaix esventregat dels sons i somnis

qui no desxifra instantani ara de què va l’estrepitosa sobtada sarabanda

què diràs ara, petulant i impudent animal de n’Apol·ló Butllofes?



T’aixeques tentinejant com peó inharmònic a qui l’esfera balla

trompa anit i a qui ara les cendres de la feina obligada cuiden fotre-se’l

com les dents (quina basca!) de qualque marquesa al celler dels ciris

el tàrtar amb bombolles i xerrics de crémor horroritzat.



A peu clop surts de la comuna... obscura figura amb una aversió per a l’ejaculació

entre els arams de la cuina a la llivanya marbrada

del taulell et jauen i rauen el cafè l’ametlla la torrada.



Fas al mirall cara balba de vedell mes t’hi endosses mant de zingàric joiell

rere la teua semblança de gàngster s’hi amaga un caràcter rient o hilarant

ton elefant amb la trompa tira naips i tu li n’ets l’ajudant.



Per boca teua parla l’elefant i dels naips en dius què foren i no

i n’endevines doncs el significat que el destí els projecta indefectible

d’on que el públic astorat sovint s’hi diverteixin un ou o prou pus.



Atiades pels naips i les evocacions feixugues de penetracions que n’alleves

llurs reminiscències s’hi refocil·len i hi xarboten rai

tantes de sòlites unicitats els suren a la consciència pobrissons!



Els teus acadèmics peans a la maternitat els acoren

acomiadaments punyents els ennuvolen

i troben que al capdavall les sessions s’ho valien prou.



Les seqüències on convoques l’eminència de les coincidències màgiques o místiques

oh com els subjecten als seients i els alleugereixen i els omplen de goigs!



I et fas l’humil i refuses el nom que t’autoatorgues de “geni”

i els fas tots plegats fer rialletes de conill amb tes ironies inoïdes

i llavors de trascantó els tramets remarques minimitzants

envers els qui a molt els abelleixen les propietats

i als qui maniqueus tot ho veuen ja mastegat per divinals espectres

exactament tan carallots com ells.



I ara llurs ànimes o dimonis troben que tot el que dius ho fas malament

i tot sembla virar cap als borrassos i els agalius dolents

i si perillosos et llencen ells oblocucions

ton paquiderm qui presenta un aspecte boiant

mostra d’esquitllentes ses àvols intencions

(tothom les sent i són palesament assassines)

sos ullets traïdorencs i ses orellotes sútzees i asclades

així com la barbacana grisa de son visatge malpintat

et pronostiquen abominables la ruïna i una vida de llimac

sense crosses o de bou escornellat qui a l’escorxador fa cap

a peu clop com qui va a la comuna... obscura figura

a deposar-hi nocturn no pas només la darrera palterada

ans el paltruu sencer sense remei forat etern negre i pudent avall.



Guarda’t si pots de l’animal bestiota

per a ell tots tos naips pinten lleigs

com als miralls de cascú la carota.








~0~0~







Sempre feliç






He tinguda una infantesa... feliç!

(a cal cruel dentista hi llegia la revista

al contrari d’a contracor car es tractava de Serra d’Or)



He tinguda una adolescència... feliç!

(somiava cada nit en fenelles de femelles

i me la pelava sull fins que se’m veien les costelles)



He tinguda una flor de l’edat... feliç!

(m’engatjava com un ruc als moviments per la llibertat

per això em tancaven amb pany i forrellat)



He tinguda una maduresa... feliç!

(assidu confegia delicades poesies

que hom em llençava a les sorpreses humiliades fesomies)



Tinc una vellúria... feliç!

(tot em fa por i em recepten per al cap un tornavís

tot em fa mal i visc al darrer pis)



Tost tindré una mort... feliç!
(abans no em colguin penjaré a l’improvís

jorns i nits del capdamunt de l’espatllat pont llevadís).







~0~0~







Anvers






Sóc molt pervers i malparit

tinc el triomf desagraït

mon pipí és un superflu ambulacre

ma vida fastigós simulacre.



Mon ego és l’encetall on tot roda.

Mon cul predestinat a la comuna,

com mon adminicle a la poda,

cada àtom mateix cap on tot s’engruna,



i així i tot mon foll desig s’imposa:

farcit de raó es diu campió,

que tret d’ell, tot i tothom és nosa,



i obre les aixetes de la lògica

perquè en ragi la llet hipnagògica

que la truita el món fa a sa faisó.







~0~0~







Revers






Sóc sempre sincer i bemparit,

tinc el discurs empegueït,

tota incolumitat m’és xacra,

tota injúria massacre.



A la humilitat faig l’oda

com ermità entre la runa;

res al món no m’incomoda,

cada àtom meu lloa la lluna.



Dins el si tot em reposa,

sé que só menys que no un corcó

o que el guspireig de no cap llosa



que marqui la forma anagògica

d’adés cap carronya escatològica

ara també pòstum parangó.






~0~0~







(Temes eclesiàstics cum teològics: avui sant Cacauet)






Com els cretins adoren sant Pau,

un paio d’allò més babau,

els savis del Kagaïtant

creuen que el cacauet

és el xerri sagrat i sant

que feia llur déu renoc

transformat en boc.






~0~0~






La meua dona és molt grassa;

ni sisvol pot respirar.



Li he de bufar la carbassa

just pel punt on fa cacà.



Lleva l’àncora galiassa

amb el vent prou hem d'orsar.



Ara salla com cuirassa

pel pacífic oceà.






~0~0~