l'assassinat

q. q. 82

2011-11-28T17:42:00.000-08:00

q.q. vuitanta-dos

Estranya humiliació. Amb 64 anys i cara d’extremunciat, la donota a la caixa del supermercat insisteix (“perquè prou és la llei a Virgínia, mestre”) a veure la meua llicència de menar vehicles per tal d’encertir-se que tinc prou edat per a comprar vi. Li dic que això és una vergonya i em repeteix amb irritació que avui vol complir la llei. Fa més de vint anys que mai no m’ha calgut en aquest mateix establiment ensenyar naturalment cap documentació, fins i tot a aqueixa farta marcolfa mateixa, i tanmateix què altre puc fer? Té ganes d’humiliar’m, dec fer cara de patidor; se’m veu d’una hora lluny que faig cara de banyut i de conformat. Tothom en fa estelles de l’arbre caigut. M’hi he de plegar, com sempre.

Mentre vaig recollint el recapte i caminant lentament i cap jup cap a la porta veig de cua d’ull que a ningú altre a cap de les caixes, inclosa la de la maleïda tervagant, hom demana cap carnet ni identificació a ningú qui compra també vi. Trist escunç, tot plegat.

Tornant cap a casa amb la bossa plena, una camió m’ha escatxigat amb tot de fang, i encara rai que no m’hagi aixafat. Sembla que s’hagi desviat a propòsit per tal d’accelerar damunt el toll que ell tenia al costat mentre jo passava tot cusc i arrupit per la voreta de la carretera.

A casa m’hi estic tot pansit. Com més hi som, més gent es veu amb cor d’humiliar’m. Em veuen cagat i indefens, víctima propiciatòria, cap de turc, ase dels cops. Pensaments foscs de suïcidi se m’emparen doncs novament. Me’n vaig a caminar al parc.

M’insulta la canalla sense cap mirament, i llurs mares no em guaiten amb gens d’afecció. M’he d’amagar, tret que amagat encara esdevinc més sospitós i algú es veuria temptat segurament d’engegar crits i paticles perquè encontinent fotés cap la policia... o àdhuc, amb prous companys, gosarien fotre’m tacó, o ja allí mateix matar’m.

Sóc el ninot desballestat qui tothom apedregaria amb deler. Més em val tornar al cau, embolicat com sempre entre quatre parets. De sobte, sóc fent drecera entre matolls i clac! Perdc el coneixement. Algú m’encertia el clatell amb un còdol llençat amb fàstic i forçota rai.

Ningú no em deu veure caigut part de terra, o si m’hi veien m’ignoraven, car qui vol complicacions per un pixavagant merdós qui escorxa el gat? Deuen les hores escolar’s. La qüestió que al capdavall bad els ulls i ja s’ha fet fosc. Amb penes i treballs intent redreçar’m i vet ací que qui no hi veig passar de mantinent pel caminet sota el fanal...? La tervagant qui m’havia humiliat al migdia al supermercat! És una donota porto-riquenya, grassa i lletja, bacona, tota pintadota d’una manera repulsiva i extravagant.

No dic pas re. Ni estossec. Que passi sense veure’m, no fos cas que s’engegués ella també a udolar que l’estuprava i atragués l’oïble autoritat. I llavors, pobre de mi, rebre rai, abans de poder ni badar la boca i tot.

I ara, quin espectacle sobtat i atroç! Una banda de tres o quatre tòxics galifardeus ataca la podrida tervagant. Li venten mastegots a tort i a dret; la bacona cau estamordida, i els brètols li tolen d’aquell coll d’hipopòtama seu el collar de carboncles i ep, au, ja foten el camp esventats.

Què us valen perles, brocats ni fermalls ni carboncles – (pens, mentre els quatre bordellevats esgarrapats s’esvaeixen dins qualque xibiu d’ombres o altre) – vosaltres rai, carallots! Joves qui sou i amb sonants collons entre els tibats tendons de les cuixes, i perdeu l’estona estomacant desdenyables bacones de bon mercat, i els toleu joiells que aitampoc deuen valer què? No re? Quin balafi, de temps i de cervell! Tant que hi ha per a saber, per a llegir, per a esprémer; tanta de dona que hi ha per a conquerir; tant de territori que hi ha per a mesurar amb la mirada; tant d’esperit per a conrear...

Ara que els trinxeraires s’han fos, em guait la gallimarsot de prop. Com m’arrisc, tanmateix! Si algú em guipés, segur que trobaven que era jo el criminal. Ara, i si fos morta...? Si potser és morta, pobra dona. Quin mal efecte faria si la deixava així i venien les guineus, i els rats i gossos, i els altres animalots depredadors de la nit i comencessin de cruspir-se-la de viu en viu! I si assagés de despertar-la, no fos cas que es morís sense atenció...? Mes... tinc prou temps d’anar fins a l’estany i portar-li aigua? I on la portaré, a la butxaca...? Tant se val; em trac el pipí i me li pix damunt. Ah, visca! Gemega, és viva! Ja puc fotre doncs el camp i rabent, ans no em clissi, ca? Empaitat per l’esglai de la truja, com serpeta doncs, m’esmunyc ben lluny del parc.

Ara,tanmateix, oi? Quina bona acció no acomplia, feliç de manguis! La porca estossinada s’aixecarà i ganyolant anirà a demanar socors. I la salvaran, és clar, i llavors es fotrà l’agreujada i molt digna madona, i demandarà la persona o les persones desconegudes qui li tolien el joiell, i les demandarà damunt pels mals del tacó, i l’endemà, o a tot estirar passat-demà, ja la tornarem a tindre terroritzant merdetes com jo rere la caixa del magatzem si fa no fa gegantí. Tot haurà tornat doncs a l’ordre. I qui sap si encara més tard no enxamparan els malparits peguissers quan voldran empenyorar els carboncles i, en pic portats a justícia, podrà presumir, ella, pobra dona, dels seus dots de crueltat, nequícia, avolesa, meselleria i brutalitat enormes, punxents. Sí ves, dic, tothom treu el plaer d’on pot.

Si cal, cal. Divendres torna a treure el nas al calendari de la cuina i haig de fer les meues compres hebdomadàries que tragín com dromedari del supermercat a casa, bo i passant per tresqueres estretes on els camions i els autobusos de l’escola cuiden, amb les riotes concomitants de camioners i autobusaires (i la podrida canalla), cuiden, dic, aixafar’m com coca de recapte mal untada.

Per fatalitats del destí em toca novament fer cua amb la truja de la setmana passada. Tret que aquest cop, qui sap per què; belleu, dic, fetillada per l’eixarm de la pixera amb què adés fa vuit dies no l’eixorivia, ja no és pas ni feixista ni porto-riquenya, fotent doncs de condemnada bòfia sense ésser-ne o pertànyer-hi, ans es capté com si la tinc enamorada. Cert que de mi ho sap ara tot, car em guipava la identificació; em sap l’edat, la condició, el nom, l’adreça, i si fa no fa doncs qui sóc ni qui fui. El que seré, deu col·legir, d’ella depèn. Collons, malament rai. Com me’n desixc?

Llavòrens, per comptes de tornar’m només el rebut ni cap cupó, em torna també un paperet on hi ha escrit que em convida al seu apartament aquell mateix vespre.

No sé si refiar-me’n, és clar. I si els de la bòfia infecta analitzaven ans escatien, via els residus de pixats, el meu cabal genètic, per a enxampar’m i engarjolar’m? I ara que em tenen pels collons, m’imputen crims pretèrits? Asseveren davant el fiscal creure del cert que sóc qui assalta paies tipes pels parcs?

He trucat a la seua porta amb delicadesa ans decor de petit esteta fi. I ara què hi faig, captiu? Car s’arrogava, tot just obrir’m i veure’m, l’ègida de protectriu. Dalt el tron exaltat de la seua certitud, conjectura com jutgessa eloqüent que, tot i els meus anys, sóc doncs oldà producte, un provecte vailet qui falsament acusat correria a ruïna extrema sense gosar proferir piulet d’exculpació. Retrunys percussors de la profusió irrefragable dels seus tallants mots saxons em fan astringent la pell de timbal d’un cervell empedreït per la sobtada incomprensió de no re.

A quina centúria tal·là-tal·lera, per exemple, no som? Amb quins vestits estrambòtics ara es va? De quins mons subterranis de tètrica buada inquisitorial no en sortiré sinó en cofí de bocins corporis qui hom donarà als gossos del mateix parc?

Sobretot que no m’esdevingui “íntima”, per la mort de déu! M’ha convidat a un vinet dolç que devia vindre enverinat. Car tot se’m fa enigma inescandallable, i trencaclosques prohibitiu, i llàgremes de pena em ragen sense cap raó.

M’ha violat mentre narcolepte surava entre somnis amb sílfides i lentes moles rodant-me estòlides al ventre xiroi? Si ho ha fet (tothom en té dret), no en serv pas record.

Una veu ronca d’homenot ix del racó sinistre. Go home now, man: it’s fucking late. L’esglai i el tremolor em fan fer ballar la porta. Per les escales, hi caic. Al carrer, aücs d’àvols bestioles, aürts d’embalums incerts...

Tot marejat, trobava el cau. El poc que hi tenia, tot regirat. Tothom hauria de sàpiguer que el que tinc i no re, si fa no fa. Ara, la vergonyota. Hom m’esgarriava no pas per cap afecte devers qui só ans per a emblar’m quelcom que hi tingués.

Potser trigaré a tornar-hi, a aquell supermercat. Hauré de caminar doble. Què hi farem. Per sort, a la ràdio (intacta) em diuen que els putejats Redskins avui han tornat a guanyar.

~0~0~

Romanc-ne peix, ço és, a les escapces

No sé per què hi ha món
ni per què hi ha univers
ni vers quin altre cau poixèvol no s’expandeix
ni per què ningú no mor ni neix.
Romanc-ne peix.

Ni sé de què collons serveix
amb ningú fotre’s grans cops:
hordes, conquestes, croades...
anar anorreant aquest o aqueix
si al capdavall tot és el mateix.
Romanc-ne peix.

Com treure-n’hi l’entrellat?
prou qui no pereix ara, en acabat pereix
no sé pas què es creia, i tanmateix
tal com apareixia, desapareix
malaguanyats sorolls i tafarres!
Romanc-ne peix.

La vida d’hom — un pudent bleix
el foc que et rosteix, el fibló que et sargeix
si la fera t’urpeix, el ferro et corroeix
el fred t’atueix, la febre eixarreeix
tot el que ara t’enllepoleix, llavors et repel·leix
hom s’hi perd si gens no hi reflecteix
i hi ha el queixal qui se t’alçura al queix
tard o d’hora al cos cada esqueix se’t podreix
...i encara en jurcaries cap escreix?
Romanc-ne peix.

Si no vull fills perquè se’m morin
ni taps ni xacres a les parts
ni embolics i baralles amb les dones
per què doncs tantost cap cony no veig
amunt la pixa tant no em creix?
Romanc-ne peix.

Per què qui més et consola t’afligeix
per què tota educació empegueeix
ni per què amb tot això morir m’esfereeix?
Romanc-ne peix.

Tota lògica em desconfeix
tot i que, si sé re, sé que menteix
ni que de cap atzucac no em desenguerxeix:
per què la merda al cul se t’adhereix
per què tot d’anys feixucs el temps al gep no t’afegeix
per què cada microbi si pot ja se’t cruspeix
ni per què doncs, carallot
visc en un cos qui se t’autodestrueix?
Romanc-ne peix.

On no hi ha re a capir, tothom diu que ho capeix
no pas jo, qui no en trac molla de cap de les històries
ni de les ciències que ningú diu que coneix
i cap dels tractats filosòfics mica m’abelleix
tota teoria astronòmica m’ensopeix
i qui sap per què cap cop de daus cada cop l’atzar aboleix.
Romanc-ne peix.

No sé pas amb quines falòrnies tothom s’esbalaeix
car vés a saber encara què t’emmalalteix ni guareix
ni quina merda cap secta assassina t’imparteix
(el més pec veus que és qui més crida quan discuteix
tot plegat si no vigiles t’endinya el feix o ja t’occeix).
Romanc-ne peix.

Si sabés per què re ningú encobeeix
si tothom igual en pateix i es panseix...
ni per què ésser amb no ésser exactament coincideix...
si sabés què collons çasús el Sol ens sofregeix
ni per què re no existeix...

Si sabés per què existir si no trau pas a cap
car prou tot el que existeix sucumbeix...

Si sabés, si sabés... i ni futil·la
cada ió al cel i al pou misteriós t’escintil·la
tant de ruc enigma rai et trasbalsa
i de tot el que es crea ni s’esbalça
no en tinc ni indici ni ditada de greix.
Romanc-ne peix, totalment peix.

I no sé, cervell, què te m’empatolles
ni què em sobreïxes amb tot d’idees falses
debades tot t’ho edifiques i tot t’ho col·lapses
i jo sempre badant com un xut.
Romanc-ne a les escapces.

~0~0~

Sóc el comptable Merdal Nas

Sóc el comptable Merdal Nas
em paguen, sortós bordegàs
per a cagar’m al cartipàs
on faig que hi afaiçon el capmàs.

M’hi cag doncs en nombre gras
xifres de diners que ni has
ni han cap dels peixos grossos
qui el món foten a trossos.

Hi donem ànimes i ossos
a quantitats sense cossos
car tots els diners hi són fal·laços
tan prims que pels sedassos
més estrets passen fugaços.

Són només façana o diem-ne envàs
tot buit, tret que la pudor en sent el nas
destapat dels qui no es duen al pap
cap falòrnia llur ni nyap.

Com ara que... perquè són rics
de capitals oblics
i xifres volàtils
que abasseguen fent amb els dàtils
mant tripijoc i zip-zap
poden dur-te (si volen) portàtil
cap on els passi pels collons.

Car per xo són ells els campions
beneïts pels déus del mercat.

I tu pencaire esgarrapat
qui, o calles, o a la graella versàtil
et trameten amb fàstic i desgrat
i “fregeixi’l, i llavors ja remati’l”
manen a llur escamot armat
de la bòfia qui tenen al sac.

Pagada per aquest comptable embriac
amb xifres cagades al cartipàs
màgic d’on la corporació rapaç
en subtilitza tot manament i ucàs
i els naps, damunt, per a l’oficial sequaç
que els fa obeir al pencaire...

Qui de tota aquesta merda no gaire
em sembla que se n’ensuma.

Potser perquè com en Moctezuma
té el nas a tres quarts de quinze i escaig
fent cas del capellà i del saig
i el venut a la televisió i al diari.

I no pas com el meu, bavós turiferari
amb el nas clavat al cul... de cada milionari.

~0~0~

lleó pansit tocaria ferro

el lleó, adés maleït tirà del boscot,
ara provecte, amb per dins un rosec inveterat
nas-ratat i boca-sec, i enyorant la crueltat
crescuts de veure’l tan cardat
els seus antics súbdits li etziben mastegot

la mula li fot guitza
el llop mossada al coll
el bou cop de banya al cul
el colom se li caga al cap
i tot en tot (què vols?) el lleó es fa fotre

no pot ni piular, massa anys me l’engavanyen
ni els senyals al cos ni els miralls no enganyen

sap que qui cau tothom l’estella
tret que de trascantó garneu li fa cap un titella
i me’l vol acaronar amb qualque relíquia infausta
de fotut profeta
de corcada fusta

enfellonit li diu osta i li diu fuig
i encar treu l’urpa i l’esgarrapa
i al fosc fanoc fa fotre el camp
i alhora toca el ferro de qualque llamp
i s’hi enrampa

no duraré pas gaire
massa anys m’entraven per l’escaire
es diu, i quin desencís, Narcís!
tu qui abans tothom daves pel cul amb tornavís
i ara fins els corbs cretins i ensotanats
ans els tèrbols voltors arnats emprenyar’t gosen
t’amarguen sense pietat les darreres hores
on entre angoixes i malvestats et descompons

~0~0~

tots ens la pelàvem

tots ens la pelàvem, i prou sovint
els sants, els generals, en Recesvint
en Recared, en Vamba, en Juli Cèsar
la seua dona ara balba ara encesa

els podrits caps de la inquisició
els pecs “herois” de cada passió
tots els Mafumets, Jesucrists, Moisesos
els xinesos i els pagesos despesos

els de Persèpolis i Babilònia
na Lucrècia i tota altra catalònia:
n’Agustina, na Joaneta Darc

les filles d’en Colom i els almogàvers
els pares del déu Sol, el curt i el llarg
els sogres d’en Moloc, i raig de faves.

~0~0~

orquestra del cos

diu el director d’orquestra
mastegot!
fiblada!
burxada!
pessic!

i els de l’orquestra hi anem fort
i qui rep és el compositor
qui hi torna
ai!
ui!
uf!
ahg!

musica onírica d’hom a qui els àtoms
se li enfugen cap als caòtics
ramats qui pel cosmos peixen
fotuts!
atiats!
baldats!
escorxats!
desconfits!

~0~0~

aneu’s-en a la merda i au

per què em vantaríeu l’individu? –

trist invent de cervellot decidu

car al capdavall això és l’humà –

una màquina i prou de cagar

i què fóra doncs la natura
on les màquines caguem? –

és un munt d’oradura
o, si ho voleu més pla, de fem.

~0~0~

ferms i apitrant ens afirmàvem

correguéssim en cunç
sense perdre mai els nervis
sobrarem les maltempsades romegueres taps
estàlvia i presta la núvia fos com fos hi farà cap
conduíssim-la de nit en fosca pluja
i tot dins aquest vehicle sense llums
per buides carreteres rònegues
tret que ça i lla qualque home escadusser i mullat
qui diries llimac entre còdols
mes qui esquivem alhora amb sort i habilitat
ens ix i qualque bèstia muda entre les boires

au, érem lluny i som a prop
endevinéssim-hi la casella o el requadre convenient
bons catalans en l’escaquer
col·loquéssim adequadament entre creuers i derelictes
el nostre bon vehicle orb
àngela! clavat!
davalléssim-hi doncs sense relliscar

les claus de la bústia no calen
burxéssim-hi amb els dits
les claus de casa hi són
tot hi és també en cunç
àngela! ja hi som!
sabem fer’ns valdre – som previsors!

i ara som-hi, cascú a son lloc!
felicitat de l’afirmació!
ens afirmàvem ferms i apitrant
celebréssim-ho trinquéssim-hi
ho hem fet!
casàvem els joves
i naltres amb això més rics i acomplits!

~0~0~

mons d’aumon

just a l’instant cabdal
del perillós despenjar’t
de l’alt edifici del desfici
saps ataràctic que tot durava
exactament el calgut
(i en acabat carxofa i tururut)

(...)

atès per l’afany de viure
amb un petit apetit per quelcom d’altre
a re no t’engatges
de ningú prens gatges
saboteges els garatges
i fuges a tot estrop

(...)

despenja’t pels edificis
caga’t als maleficis
salta’t les barreres
sense escallimpar’t les marreres

(...)

corre nu
com si ets l’u
travessant rabent cada cul buit
o cercle de foll foc
dels zeros de tots els temps...
(zeros o fitons sens fi que encertat bòlid acores
u esdevingut fugaç cairell
dinàmic aprimat anàlgic esfumat)
dels zeros de tots els balders temps de la matèria

(...)

d’u transformat en xifra incopsable
esdevens com dic de tan ràpid invisible
tot atlètic fantàstic
musculat gimnàstic
adònic olímpic colrat i tos
car prou és teu aquest univers
de constant petarrelleig ociós

(...)

transita’l doncs sincrònic i marca’l
amb el tresqueig de ton pas
alhora indeleble i efímer
que són termes intercanviables
o epítets equivalents
al teu món bon pic ben mirat

(...)

quant als altres universos... bah!
ni te’n creus de debò l’existència
altre que en qualque cap massa calent, fa?

(...)

fred i estort despenja’t doncs
dels edificis dels esbroncs
i ah... ah... ah...! prats frescs i barreres
que et saltes atlètic sense escallimpar’t
penjolls carúncules ni marreres
(ets l’u qui lluny es fon
i la velocitat mateixa mills esmola i ton).

~0~0~

Cançó del pastor amb ulleres

Jo qui ans havia ulls d’astor
ara haig de dur pertot ulleres
no pas que em calgui bastó
per als topants ni les geleres
mes prou per a llegir cap inscripció
ni insecte ni floreta màgica...

i romanc a mitja cançó
recitant encanteris d’amor
o acompanyant cap missa tràgica
que enmig del bosc s’esdevé
com ara de boc qui amb esbiecs salvatges
irrueix les segalles de barballeres castes...

o millor de pastoreta sense calces
per faune dur querada i de qui tastes
els guaridors regalims de sos homenatges...

mentre amb encrics llurs xones no realces
perquè els coguessin menys
ni la querrina fos feda ni la minyona prenys...

car sóc pastor qui tothom tracta bé :
cada be ni cada font d’aumon
ni cada cilindre ni con
ni cada nit ni cada matança
d’aquest estira-i-arronsa elàstic
entre enlluernadora i fosca estança
de tant de paisatge estocàstic...

on entre rous i sangs de glaç
a dents o a qualque antic padellàs
d’interpretació tampoc no gens bàsica
sots la toia lluna polifàsica...

m’hi entretinc a treure’n llaç
que deslligués el fotimer
de colgats detalls en tant de re...

car borinot en sóc, i rai
i amb prou feines veig el xai
sense ulleres o antiparres
i com llavors em trac ni li trac paparres...?

car veient-hi bé, tot és com sembla
mai no hi ha llop amagat
al bell cor del bell ramat...

i si el que natura t’embla
abans t’ho havia donat
i com t’omplia orri i ubla
què hi farem si en acabat
ella essent de mena voluble
ara només et ret un forat
perquè írrit hi raguis...

això rai que a muntanya re no hi put
més val doncs que t’hi pleguis i complaguis...

entre carenes rellisca-hi boig com cutibut
i més tard deixa’t remenar per barrot boterut...

i tot plegat tant se val tot
vi i formatge, pet i rot...

no siguis somera ni atzembla
estort, poc et cal corda més tensa
tornem-hi : el que natura t’embla
abans t’ho havia donat...

el joc sempre acaba empatat
que hi siguis amb ulleres... o sense.

~0~0~

q.q. LXXXI

2011-09-27T19:53:00.000-07:00

Q. Q. 81

N’Antelm en temptació tombat

—Com va l’home? Fa dies que no el veig.

—Sabeu que s’ha apuntat a la secta dels skapci?

—Escapi’s?

—No, no; skapci. Els Skapci, secta de cretins capats... És perquè... —skapç? — demana el sacerdot suprem... i —skapci, skapci! — respon humil el postulant, cada cop que t’accepten per primer pic a llur església molt dogmàtica i com collons cal.

—Ah.

—Tots sanats com déu mana. Aquest és el primer manament que anc cal seguir — tantost hom s’hi apunta te la tolen; collons inclosos, ni cal dir.

—I les dones?

—Les dones van de bòlit, totes amb furor uterí.

—Com vós, doncs?

—Ah murri; som-hi doncs, bah!

I na Minerva se m’obria de cuixes. Al seu cony avesat als vits més gegantins del món, com sovint em presumeix son marit, hi saltava balder com saltamartinet tot de verdet vestit; eren les venes de ma cigala qui me la feien semblar verdosa, venes castes durant mesos seguits que cap dona no se m’atansava, ensinistrada ni adondada, amanida a jaquir-s’hi fer damunt tot ço que em rotés, com adondats i ensinistrats, i amanits a jaquir-se fer tot ço que als sacerdots els rotés, els no gens afligits (es veu) aspirants a pertànyer a l’església dels Skapci i a qui hom infligia doncs un capament sensacional, a cops de destral, entre la consternació de les femelles i les rialles dels idiosincràtics ex-mascles de la congregació, i això rai, car en acabat collons i cigala hom els els ficava en capces de sabates, això com a llevants del bestial capament, i rient com babuïns tots plegats tothom venia a trepitjar la capsa de sabates com qui en volgués fer vi, i els suquets safarosos que n’eixien, semblants als que eixien si de petit trepitjaves emprenyat la capsa de sabates amb els cucs de fer seda i llurs capolls, feien vomitar catàrticament i caquèctica desigualment qualcuns dels damnats dels presents. Com l’acte s’escunçava d’escunçar-se sempre a l’hivern, hò i més, el fumet que en sortia, semblant al fumet qui sura misteriós de les piles d’escombraries i els femers, feia que les més malèvoles de les dones pretenguessin intoxicar-se’n, i per a apagar els focs sords de les capces de sabates trepitjades s’hi pixaven damunt i se n’anaven tentinejant a cardar, com na Minerva, amb el primer desgraciat de fora de l’església (com potser jo ara mateix) perquè els féssim (no pas fills, per la mort de déu!) filles i prou.

Escigalament i escollonament sempre anaven ensems, feina ben feta. Pipins i ouets de tota cabuda i formosor eren doncs escapçats en acabat d’haver estats tolts per la força de la destral destrament manejada pel suprem, el qual ens feia guerxines i ganyotes d’astut i de garneu com si ens comunicava que si érem prou llambrescs ni ivaçosos ens en podríem emparar i menjar’ns-ho cru i tot. Tret que cap dels convertits, ni els més recents i doncs convençuts ni fanocs, no érem capaços de fer-li gens de cas; es veu que no teníem les espatlles prou amples ni teníem prou energia humana per a ésser tan profligats ni dissoluts per a menjar’ns com si fossin crancs de platja bruta les parts dels nostres nous coreligionaris. Al contrari, sentíem com ara jo mateix unes punxades a la pròstata i una agonia anal en veure que també aquells carallots es jaquien destralejar els paràsits d’entrecuix.

Els paràsits, sí. Un valent estrenu homuncle paràsit tot plegat el pipí, i els dos bons escuders seus els collons, qui alhora ens robaven l’adí o la propietat pròpia. Aquesta era la doctrina que irreverent ens envaïa els músculs del meló. Per això calia toldre’ns els paràsits, perquè fóssim molt més nosaltres mateixos que no quan ens ocupaven (per les diabòliques forces del mal allí místicament cardats ans no fóssim ni tot nats) els maleïts aritjolaires posseïdors, de qui els fenòmens epistemològics, heretats dels anys de la picor on el pecat original ens marcava amb els estigmes dels penjolls sexuals (aqueixa com dic era la teoria dogmàtica on l’església tan cretina com qualsque de les altres no es basava), no ens jaquien viure una vida prou dedicada al déu capat i capador. L’aiguabarreig, o iliggós vertigen, de les altes etèries esferes hedonistes se’ns obrien pures i d’intrencables vidres tantost perdíem els penjolls qui ens lligaven al tarquim terraqüi que ens emboirinava la raó.

Rucades semblants i les contràries, ni cal dir, com en tota altra religió. Fos com fos, i sense gaire satisfacció em vaig escórrer en aquell cony massa estireganyat, subseqüència heretada de tant de repetit cigalot allí immergit en sempre irresolut circuit de maniàtic manxar-hi per part de tots els mascles del planeta i encontorns, sense oblidar-ne les estàtues als jardins, de qui com tothom sap els anòmals apendicles genitoris són sovint informes, monstruosos, colossals.

M’adormia tanmateix en tovors. Llavors els circells setinats de sos obscens dits em retransformaven de neutrí a babuí. Tornava a trempar. Sinònims dels sacsons amb què se’m sacsejava no en trobava sinó en les engatjades ridícules anades i vingudes dels herois encavallats qui s’assumien cavallers amb missió. Em vaig fotre a riure i ella amenaçava de quitar’m. Doncs —quita’m, vaig dir; —ja m’he escorregut prou i prou heterogèniament per a avui. Guaita que som un hom qui tira cap a vell.

Aquell agençament no li fotia gens de gràcia. Es va erigir en deessa dotada de tots els derivatius existencials més acollonidors. Ara m’escanyava amb els peus. Totes les meues estructures circulatòries ensenyaven vermell de feixuc risc. I érem llavors incestuosa piràmide. Els fills en projecte que a raig li queien del cony em cardaven intrusos el nas. —No ets gaire atractiva vista així, engargussadament li fiu sentir, —i tinc la intuïció que qualssevol models, fins i tot de les contrades on no passen fam, reflectien millor que no tu als ulls dels pudents manufacturaires de modes femellenques, i si les lleterades de tots els milions qui no t’han descarregats a la vagina no m’eixorbessin ambdós ulls, fins i tot hi afegia a la llur la meua veu i en el mateix sentit.

Em sembla que al cel negre de la nit de sobte hi espetegaven esferes incendiades, i que per això la badoc ara em permetia respirar. Tanta d’estona sense aire als músculs del meló tanmateix havia oblidat què fos un sintagma. Sabia què volia dir genealogia i també ideologia, però no pas sintagma, d’ací que les estructures del que digués, si bé eren si fa no fa prou acurades etimològicament i substancialment, car àdhuc havia emprat un adjectiu espontani de la paraula íliggos quan enraonava de confusions, vertígens i aiguabarreigs, les viciaven nogensmenys certes cèl·lules viscerals atrofiades que m’empenyien inexorables a nocions secessionistes. Emmascarats els ulls pels cicles i cicles reciclats de milers i milers de lubricacions, i llefiscositats (llas!) més oneroses, llençades pels tirsos rebregats de mant tità qui en disbauxes seculars i religioses al llarg de les edats s’asserien sense gaires controvèrsies matrius endins i a l’engròs de la colossa, no hi distingia mirant amunt cap dels seus factors d’encant i m’atacava doncs un accés asexual. Plàcidament, com qui torna del bordell o de confessar’s als frarets, en acabat de dècades massives de tirania paranoide, m’esmunyia en la foscor. Pels carrers d’allà baix es perseguien els ciutadans. Un cel desencantat els havia tots trets dels llits on es cardaven algú o ningú, o filtraven filtres; i els capats ens distrèiem jugant a jocs agònics, mímics, aleatoris i foscament emocionants. Les putes ja no ens deien re. És veritat doncs que l’escigalament i l’escollonament et podien salvar!

Les cel·les perfuntòries de les presons són òptimes per a la inhibició, com els capaments per a l’angelització. Vet ací com tot tornava al sintagma. Agonitzaven en veure el cel ple d’esclats els ciutadans encara amb collons. Pobrissons, com els ridiculitzàvem. Estratègicament el·líptics, els de l’església dels Skapci argüíem convincentment a favor de la fruitosa fosa imminent de l’univers. De tota fosa noves formes poden formar’s a l’enclusa serena de les des-passions. La perfecció és a tocar. —Derelictes de totes les religions, prenguéssiu sense risc el viatge cap a la puresa, declamàvem a sons de clarins, i brandàvem alhora les destrals de sanar ras. Ningú no venia a confrontar’ns. Tots plegats anaven pel món massa cagats.

No eren tanmateix lubricitats de lubrificants llefiscosos els que em solcaven densos els ulls; eren llàgrimes. Trasbalsat segurament per haver perdut l’antic manyac parellet d’ouets i la gallineta. Convençut a empentes i rodolons que en el meu entreson la dona de n’Emili no m’havia també capat de certa manera o altra, bé amb tisores, bé amb qualque depriment ans pansidora malaltia galopant, entre lleganyes tanmateix petit a petit hi viu quelcom... Hi viu el reps ratat de la catifa en un relleu monitori, com si figurés innombrables escamots de soldadets amb piques qui em picarien les pupil·les. Ah lletjor de lleig presagi...! Una suor em solca estona que no puc bellugar’m; només se’m belluguen els nítols fumats, qui eleven aücs de tristes sosvinences.

Més tard, encara arrupit, sostinc, malament rai, amb bracets d’escuradents, la meua insostenible corpenta. —A quin sentdemà no som ara de malèfiques conseqüències, em dic, farcit d’esveraments, estabornit, esfondrat, avergonyit.

I llavors me’n record, suaus imatges idíl·liques: com pardals esquerats s’envolaven els pipins, tot just dels ouets desclosos. Eliminada màquina maligna dels desviats pensaments qui altrament contemporània t’entrevé la ment com carnal espectre paràsit. Ah quin descans, n’Emili i els seus! I quin estrany enyorament meu de no haver-m’hi apuntat... tret del fet, és clar, que re religiós ni “sobrenatural”, és a dir, supersticiós, no em fa cap gràcia; al contrari, un fàstic immens, i un cansament ni de començar a pensar-hi. Quan algú diu “déu” o “ànima” o “vampir” o “heroi” o “fantasma”... ja ho jaqueixc córrer, sense ni piular, fotent el camp; a la merda, tu; per què hi perdria ni una centella de temps?

Ara no recordava pas haver sentida la porta amb algú qui se n’anés de casa. Això volia dir que la incursió de la colossal Minerva no havia enllestida encara? Em guaitava l’exhaurit sabre jagut a l’engonal crostós. No s’apuntaria pas a cap duel entre gegantins estrenus brutals genitals, per molt que l’hi arramissin. Na Minerva mateixa vindria debades a desafiar’m, ni per molt que m’ensenyés ni m’oferís més elàstics esfínters que no pas el de suara. Ja no estic per a festeigs; una cardada al dia mon límit molt estricte. I això estirant i essent generós. No puc pas pus.

Mes membranes al múscul cerebral entraven en seriós consell. Esvaïts bleixos de gimnàs percebíem ensems; ara, obscenament fecals, intuíem que tant d’esglaiat panteix no fos sinó amuntec de no gens ambigus espoderaments. Monòtons davallaven estronts i cagallons. Així són les dones, ai. Cardar i cagar. —Ja ho veus tu, em deia, —com, en acabat d’escórrer’t, passes ivaçosament de fi trobador molt inspirat i de cor inviolable... a salaç eruptiu malparit; d’hipèrboles, ditirambes i afalacs... a robust, llord, immund i sollat. Què hi farem si ho vol la natura amb pipins i ouets! La natura de qui la reputació per a la traïdoria i la rapacitat és universal, i cap dita ni endevinalla aumon, per molt que hom la prengués pel caire hipòcrita i llepaculs, gènere Eumènides, no pot mai endolcir gaire, només emana flaires de femer.

—M’heu omès gaire, Antelm?

—Voleu dir si us he trobada a mancar?

—Doncs això. Ja veig que torneu a gosar ésser tan rectificador i encagallonat gramàtic com abans de l’atac de verriny o de deler de ficar la tita al cau que calgui.

—Som així els encara entitats (o les entitats encara amb tita) de superflus, vanitosos, ventolans, vel·leïtosos, cafres. El vostre marit, però, rai; estort i lliure; pardal esquerat, sense sorrades ni llasts.

—I que no rebrà cap de les dots que pensava llegar-li abans de gaire.

—Mes prou val més la llibertat que cap quantitat d’estercorari tresor material, m’hi jug. I per a ell, filòsof, un cabàs de pus, crec, pus tost.

—Doncs mal fet; pas t’ho creguessis, carallot. O aviat s’hi encasta quelcom adequadament ortopèdic o no surarà enlloc. Saps què? Una ocupació per a vós i tot. No negligíssiu de preparar-li’n l’obituari i tot.

—No fotem, fóreu folla d’anar massa lluny. Voleu riure? Us dic que pel cap baix pecaríeu de capcalent (si em permeteu de fotre’m a braire com qui litúrgies asinines no bramés) i belleu àdhuc ausades us engarjolaven sinistres els matalassers.

—Ca, i no us penseu pas que fos jo qui l’hi portés, a l’altre barri. S’hi portaria sol. Car segons els auguris diàfan perceps que tothom capat, inclosos els dofins, per traça o dissort, no van mai gaire lluny. I això és d’ara mateix, no pas imatges que llegireu o veureu com a notícies o esdeveniments qui sap els anys o els anys-llum pus endavant. Marfugues rai, i que se’ls enterboleix encontinent la closca, se’ls escaliva el cervell, se’ls acluquen els símptomes de la vivor, no atenyen cap rigor, el cor els té massa de sobresalts, el diagnòstic és de pronòstic, no n’hi ha cap d’eximit. És clar, sense collons, ja sé sap. Volpells, cagats, sense virior, i que l’impuls vital no hi té cap interès arrapant-s’hi molla, cavà?

—Doncs prou puc que no sóc religiós.

—I tant. Envejable consol!

Em surava sobre i em sotsobrava com Neptú. —Antelm, de sostremort atlant, va dir, —ui que sou fortet, com voleu!

Somriguí com si vingués a tomb. Se m’encavallava. Era l’escollit, pel seu dit enlairat el meu dit s’enlairava, mimètic i agraït, recíproc i gratuït.

No faré pas al·lusió a les tècniques malauradament gairebé geriàtriques per als qui com jo envaeixen ara un espai claupassat. Convuls, amb amargor d’eixams i rampoines certes d’anar a l’extinció, patia llavors certes mutacions relacionades al xampany sacsat. El tap tanmateix es refusava a esclatar. Aquella dona em duia de corcó.

—Mestressa Minerva, perdó, mes per molt que escuréssim no trauríem pus llet. Tota l’espremíem ans; i la venidora només és “re infecte”, com sabeu, cosa encar no feta, nàquissa, només entelèquica, i, ai, prou propensa a la infecció d’insectes i fongs.

—Prou querimònies, collons! La qüestió és assolir el grinyol i l’esgarrifança eteris a coll-i-be de les tisores de l’amor crural.

—Voleu dir que em tornareu a ofegar? No sé si sobraré la tasca; em veig magolat avençant per cap sas eixorc i ple de riscs letals, i a l’horitzó de cap manera ni incòlume ni mig il·lès; i ara per un vertigen pres, em vull esvair badant, i amb prou feines bleixant.

—Antelm, ni amb cap dels meus quotidians perruquers no podeu competir? Mireu si en són de marietes; i tanmateix em saben destralejar qualques estelles de tremolí rudimentari, no fotem!

Que caigui implacable el nou vespre i que se me li enfonsi el canell insistent fins a l’úter i què em sé quins seus paltruus, en eclèctic exorcisme de capbussament de retornat extremunciat salmó. Fins que l’enderiada caparruda peça roent al fètid buit no faci el saltiró sagrat i la posseïda orgàstica no s’envoli doncs a la percaça de rèptils naixents dimonis de genoma ominós.

Arran llavors de les assídues anàlisis de les llampants imatges subliminals que dolçament m’embadaleixen, una guitza al cap, no pas furtiva ni menys metafòrica, em provoca a re-avaluar les il·lustracions mig somiades. Ah sí, encara sóc prou en risc, al períbol on la deessa de la inèrcia no rau.

—Encara no en teniu prou?

Mes mon prec ressona vacu, com si mentrestant jo esdevenia mèdium de tots els pobrissons vescs orgànics i inorgànics despesos en els repetits actes de molt agra amor.

—Estic tota mudada; tinc urgent una reunió. Només em temia, per això t’etzibava bitzac, que no te m’haguessis fos com qui es fon al bosc i ignot li passen damunt les èpoques fadades fins que no esdevé nutrient del sòl i tot. Ja no et veuré anc pus, Antelm, tret que a qualssevol sospitoses cantonades no et trobi de captaire qui atret per la meua lluentor se’m vol suaument ensopegar, com qui veu el cim inabastable i, emmirallat i decebut per les possibilitats, pensa que podria pujar-hi, el capdecony. Au.

Espetegava la porta i s’apaivagaven ja les feixugues sentors. No em planyia pas per cap dels revolts del destí; tot s’hi val si encara ets viu i sencer. Encara eixarmat, em tocava arreu com qui rebia bombarda tot a prop. I em trobava sense cap nafra greu. —Bona, vaig dir, i anava recollint la runa del meu solc neural... que es reformés en quelcom prou vàlid ni honest. Ara ja començava i tot de pal·liar els nostres malentesos; al contrari, un respecte enorme em ressorgia del pinyol; tot augurava, com la colossa havia predit, que prou tost li aniria darrere per si volia donar’m cap micoia d’almoina. Sense gaires esperances de re, és clar, ja ho sé.

~0~0~

Ni un tàmpax per a la gola

Per la porta d’arrere m’he ficat al supermercat

Quina innovació, deuen ésser en renovació

Tot hi són corredors no gaire clars mes molt llargs

De murs cendrosos i hom diria que tous i sensibles

Com si sóc dins qualque rusc flairós i desert

Ah i sense re enlloc, sense ni lleixes ni calaixos ni capses

D’ací que no pugui comprar-hi re, dur-m’hi re a la bossa

Ni tampoc cap mal tàmpax per a embotir-me a la gola

He de sortir-ne doncs en porreta i tombar cap endavant

La porta principal és inaccessible; les obres hi són massives

Prou hauré de trobar cap altre indret doncs on hi venguin quelcom

Caminant camí dels pobres veig que les autoritats no hi són

Deuen ésser enjondre on llurs porres i assassinats calen millor

Ep i sense les autoritats els més valents se salten les tanques

Del pont... i jo amb ells... corrent corrent corrent...

Corrent damunt barreres mèdols reixes teles metàl·liques

Palanques i àdhuc els cossos dels qui carallots us cauen davant

Sempre darrere els més esventats, sense perdre’ls de vista

No fos que cas que et perdessis i... malament rai

Incessants... prenent dreceres com cal

Car cal ésser sempre clandestí tantost es pot

La glòria del córrer contra la llei mai no s’ha de desaprofitar

I som-hi i amunt, i apa i au... quines feinades

Jo qui només volia per a avui cap tros de pa.

~0~0~

Domneig

Per la idolatrada dona domat

per sa cruel bondat adondat

per sa dolça mà dura ensinistrat

Oh oradura constant dels daltabaixos

aiguabarreig de ferotgia i bonesa

de formosor i monstruositat

i d’eixelebrament i manyagueria

De quin pou no trac el nas

sovint ni escateixc fins que só sa

i estalvi entre violes

de cementiri endreçat

amb lleis exactes de capteniment

on la podridura mateixa

obeeix les formes curosament

I em veig felicitat

per la felicitat

d’ésser felicitat

pels feliços enterramorts

entre els quals só feliçment

acceptat.

~0~0~

Conte del jovenet carallot a la part alta de Barcelona

Se n’era una vegada jo de jove carallot, i això o quelcom de paregut em sembla que ja ho he contat, tret que ara ho contaré com si fos un conte per a infants i així hi podré afegir una moral capdecony al capdavall, i vet ací que me’n vaig anar a Barcelona i trobar-hi dispesa no era per a mi tan fàcil com això, car es veu que devia fer si fa no fa cara de dolent, i a més a més els deia que era estudiant tot i que m’havien expulsat el primer any on assagí d’anar a la universitat, pel fet que no fos prou franquista i no volgués doncs jurar els principis del “moviment”, del moviment peristàltic del mal cagar, càgum déu, tant se val, i això d’ésser estudiant vol dir que has de tindre el llum encès massa estona a la nit, i si els deia que ja pagaria el cinquanta per cent del rebut de la llum jo mateix, tampoc no em sortia bé, pel fet ara que era noctàmbul i em passava la nit rondant amunt i avall, sobretot espiant per les finestres i pels traus i les escletxes de les portes perquè era un escopòfil declarat, molt tímid i acollonit, i molt enamorat de veure culs de dona, i si hom els els cardava millor.

Un cop vivia a la part alta de Barcelona en un piset bastant nou i del tot nu, amb una dona qui em llogava una cambreta, i el seu fill, qui devia tindre uns quinze anys, cinc menys que no jo.

A diferència de les de més de les meselles, balbes i malparides dones velles qui em llogaven cambra (les de menys tenien aspiracions artístiques i milers de gats qui es cagaven pertot i sovint, si més no de bon antuvi, em trobaven prou “bohemi” per a somiar que belleu apreciaria llurs habilitats artístiques molt amagades), la dona aquesta es veu que estava contenta amb mi. Pel fet que la meua cambreta s’obria a un balcó i el balcó rebia la llum del cel i del Sol i, damunt, a les nits la llum d’un llum de fora al carrer, un fanal que feia molta de llum amb la qual hom hi podia llegir i tot, i d’ací que despengués poc en electricitat, car sóc molt aprofitat i estalviador, sempre ho he estat, en vinc de mena, gairebé garrepa, doncs això, que no tenia gaire el llum encès per la nit, i, damunt, pel fet ara que el balcó fos al primer pis, d’on em podia despenjar al carrer a espiar-hi de nits, i en acabat, quan començava de matinar, sense que ningú passés, m’hi podia tornar a enfilar, així doncs no emprenyant ningú, doncs això, la dona em trobava adequat i prou convenient.

I llavors la dona, qui devia tindre uns cinquanta anys i no era gran cosa, però, és clar, era una dona, amb secrets flairosos, i esquers i osques, i el cul i el cony, i pits i boca i tot allò altre, doncs se’m va vindre a seure al llit un vespre vestida només amb una camisa blanca lluent de dormir. Els pits escarransits li feien llepívols botets i, damunt, se’m gratava el cony ara i adés com si hi tenia qualque arna o puça qui hi monegés, car no crec que fos que s’havia ragut part del pèl del cony i l’hi piqués la pell, car llavors les dones això no feien, només ho feien les dones de l’espectacle i els homes elegants qui es feien passar per dona i es mig despullaven als escenaris, com ara el cèlebre Coccinel·la, però no pas les dones diguem-ne normals, les quals anaven peludes, com havia pogut comprovar mantes de vegades espiant per portes i finestres mentre se la pelaven a caire de llit o de qualsevol manera estirades per terra. Tant se val, doncs bé, bé doncs, doncs gratant-se el cony i respirant de pits, la dona se m’havia assegut al llit i em donava conversa, i va veure que no era pas façana que fos tan tímid ni acollonit, car no gosava mirar-li ni pits ni carranxa gratada, i a tot el que em deia responia que —sí, sí.

I així la dona de la part alta, no gens rica, abandonada pel marit, amb un xiquet de quinze anys, amb un piset nu, sense mobles ni re a les parets, segurament havent-lo adquirit amb la intenció d’especular-hi i fer-hi, revenent-lo, alguns dinerets, em temptava allí damunt el llit, i jo cap cot, ulls jups, dient a tot que —sí, i tant, fins que em va dir que necessitava la cambra i que em proposava un lloc millor, i jo no tenint esme per a altre que per a dir —és clar, és clar, vostè dirà.

Amb aquella demostració meua, la dona va veure que era, efectivament i sense cap dubte, molt merdetes, molt passiu, inofensiu, i compassiu, i se’m va endur l’endemà de bon matí, caminant, a un altre piset de la part alta. Era aquest un piset encara més petit, un quart d’àtic, dalt de tot, a un pis catorzè, amb un balcó molt alt, doncs, que feia cantonada, i tenia una barana força baixa i hi veies confluir, a baix de tot, tres o quatre avingudes meridianes i paral·leles plenes de vehicles, i et deies —collons, si fóra ací fàcil de suïcidar-t’hi.

Em va presentar els vells qui hi vivien, eren els seus pares, un vell i una vella d’uns vuitanta anys qui vivien a llur cambra i controlaven la cuina i la comuna, i hi havia en acabat un corredoret i una altra cambra i un rebostet on només hi cabia un llit.

I la dona, vigilada per sa mare, qui era una dona petitona, primota, molt escarransida, em va ensenyar el rebost, i em va dir —què us en sembla? I em va dir que m’havia triat a mi perquè ja veia que era tan “responsable i de fiar” i ja es veu que traduïa mentalment i gentilment de “tímid i merdetes i inofensiu”, i que qui altre (sobretot no pas un home!) gosaria ella (deia) posar en un pis, amb els seus vellets de pares i les dues noietes qui llogaven la cambra del costat?

Dues noietes! Allò em va eixorivir bon tros. Les dues noietes treballadores llogaven la cambra que eixia al balcó, i el “meu” rebostet interior i fosc, sense llum, amb només lloc per a un llitet, tenia a l’envà, a dalt, una finestreta que eixia a la cambra de les noietes per tota ventilació.

Sabia que enfilat fins la finestreta hi espiaria cada nit, callant com un mort, i que les hi escoltaria fer-se picants confidències, i les hi sentiria, com qui viu al paradís, roncar i petar... i qui sap i... ah, glòria infinita, dues noies en la intimitat més íntima!

I sense pensar-m’hi gens, i al contrari, immensament agraït, ja m’hi vaig instal·lar. Amb un cor qui em bategava de delit i, com se’n diu, de deler i de neguit.

Tret que llavors la nit ja feia hores que durava i a la cambra eventualment paradisíaca del costat no s’hi atansava ningú. Al capdavall, però, oh miracle, efectivament, les veus de dues dones! Ara tot va molt ràpid. I no m’he mort de cap atac a un cor massa esventat. Però en un tres i no res, tot s’ha enllestit. És que demà deuen tindre feina aviat. La qüestió que re, diuen quelcom, se’n riuen una mica, apaguen el llum, es fiquen a dormir. I jo durant unes quantes hores més hi sóc el mort del costat, qui no gosa bellugar ni un dit.

M’ajec al capdavall sense haver vist re ni sentit doncs gaire, i m’adormc. L’endemà m’he despertat massa tard, les noietes han fugit.

Ah, desgraciat qui sóc. La vella m’ho diu: —no l’han molestat gaire, anit?

—No, gens; gens.

—Hi havien fins ahir a la seua cambra del costat un parell de treballadoretes molt com caleretes, però ahir es veu que es van barallar i ara diuen que no es poden ni veure. Les noies d’anit no eren les qui vivien ací; bé, sí, una sí, però no l’altra. Era la d’anit la noia qui se’n va i una amiga seua, amb la qual m’ha dit que se’n va, mentre que la noia que s’ha quedat la cambra, doncs anit no va venir perquè se n’havia anat a dormir a ca una amiga seua per tal de no trobar-se amb la noia amb la qual han partit peres. Comprèn?

—Sí, senyora, i tant, i tant.

—Ai déu meu, què farem ara? Una noia sola no podrà pagar la cambra. Haurem de trobar-ne una altra qui visqui amb ella. Tot són complicacions. Aquesta joventut d’ara!

En fi, tant se val. La qüestió que torna la benaurada nit, i ara som al cap de setmana i —llas, llas, i rellàs! Car a dormir a la cambra de les il·lusions ni hi ve ningú ni s’hi sent cap mosca... Ni tampoc l’endemà! Per la meua finestreta maleïda no hi veuré mai més noietes qui es despullen ni discuteixen enriolades de mides de fal·lus, ni rapsoditzen de petons i d’amors... ni de qui sap ni... ai, maleït, malastruc, pobrissó!

Per sort, tanmateix, la noia qui roman ha trobada al capdavall companya amb la qual compartir el preu. Les he vistes avui al balcó. La noieta original és rosseta i de bon veure. La seua companya qui l’ajudarà doncs a pagar la cambra convivint-hi, o si més no venint-hi a clapar cada nit, és grossa, lletja. Grossa i lletja, però dona, vós, que és el que importa, és a dir, algú amb tots els hams i esquers a lloc... cony, cul, pits, natges, flaires...

Llas, tornem-hi. Només hi dormen les dues plegades aquella mateixa nit. Sense dir-se re. I llavors, llas, la rosseta no hi torna mai més. Només hi ha ara la grassota. M’hi avinc. Què hi vols fer? Amb poc ja estic content. Poc és molt millor que no re. Conformitat, minyó. No pixéssim pas més alt que el mànec no pot...

Ah i que ningú no pateixi... No em suïcidaré pas, només hi vinc a llegir a la llum del Sol qui es pon... I ara hi romanc, i per la persiana de llates hi veig la lletja qui es despulla... —ah, com m’escorc als pantalons!

I ara sóc al meu llit a les fosques i oïc la porta qui s’obre, i hi veig la noia grossa lletja qui hi entra, i tot trepidant em faig l’adormit i em deleixc alhora perquè se’m tiri sobre i em violi... —oh, redéu, si fos veritat! Tret que amb la minsa llum que entra del corredoret només la veig, la seua silueta grassa, regirant les meues coses. No gos pas dir-hi re... —les dones sempre tenen raó.

No sé si ha trobat el que volia. Diners no pas. No pas només perquè no en tinc, perquè, ni que en tingués, els tindria a la butxaca dels pantalons, els quals prou duc dormint, o fent-ho veure. En tot cas, potser això és el que ella es pensa també, car prou la tinc a la vora. En sent la fortor. Pobret de mi, estic trempant... —toca’m; toca’m, si et plau, tipa deessa; m’escorreré de nou!

Tret que no em va tocar. Al cap d’estona, se’n torna, ajusta la porta, tanca el llum de fora. Tinc el cor encara tot tremolós. Sort encara rai que no m’he mort del nerviosisme i l’expectació.

Toc, tanmateix! L’endemà me n’assabentaré! La vella m’ho diu, tota esverada... —no sabíeu que han tornada a ficar la noia al manicomi?

—Eh? Quina noia?

—La noia qui us dormia al costat. Havia ganivetejat algú i l’havien ficada al manicomi; ara es veu que era fora, i anit va tornar a ganivetejar algú altre, al bar de baix, i ara se li n’han tornada a endur.

—Al manicomi? Ah sí? Doncs ja em perdonareu, no en sabia res, no.

—Com se’n diu, traumatitzada, la noieta qui vivia amb ella no tornarà més. Massa de mals records. I ara, ja em dirà vostè, pobrets de nostres. A qui llogarem la cambra? No sap vostè de ningú? No coneixeríeu cap parellet d’homenets tan assenyats com vós?

—No, no.

—La nena haurà de tornar a ficar-hi anuncis. “Cambra per a dues noies treballadores en lloc molt quiet, tranquil, familiar i inofensiu; no gens lluny del metro. Preus molt assequibles.”

—Veurem si haurà sort... Li vaig dir, i em vaig dir, tot pansidet, molt comprensiu, compassiu.

(Tret que ves, no. No en va haver gens. Al cap de quatre o cinc dies llogaren la cambra qui sortia al balcó a dos cambrers nocturns, homosexualets molt discrets.)

(...)

Ah, i la moral? Doncs la moral, aquesta: “De vegades paga dir que NO, fins i tot a les dones. No fos cas que, dient sempre SÍ, et trobessis amb un ganivet clavat al cor... i tu (ca?), per comptes, quina desil·lusió... tota l’estoneta esperant-hi, ple de delerós delit, un petonet... o un pit flonget, sobtat, sortós, de dona... o, qui sap, potser millor, un pessigolloset borrissol de flairoset pentenill... de cony... de dona. De dona. De dona.”

Sí ves.

~0~0~

No havia encara mai cardat

Cremaven totes les bombetes de casa

allò era una conflagració

les ombres s’havien totes foses

només hi vull ara veure l’aparició.

—No us amaguéssiu mai més, conys!

cridava perquè volia aprendre de cardar.

—Ja tinc trenta-un anys, collons!

Algun dia m’haurà de tocar!

~0~0~

—Què hi foten els fal·lus afil·les pels infundíbuls, ampul·les i fol·licles d’en Fal·lopi?

—Que què hi foten? Foten, foten, afal·lerats i fal·laços, itifal·lòfils, infal·libles, i inefablement feliços.

~0~0~

Lluita a mort entre titans

Sempre vol que l’acaroni

i la meua vida es perd en acaronar’l.

Avui li he dit que no l’acaronaré mai més

i només ha callat tot despitat

i llavors amb un bleix amarg ha dit —m’acaronaràs

i mai més altre no fotràs... o moriràs.

I aquesta és la lluita fatal entre ell i jo

no l’acaron de cap manera durant la claror

mes a la nit esdevé monstruós i criminal

esdevé colós amb urpes i ullals d’enormes dimensions

i em destrossa el cos.

Mes no l’acaron... no l’acaron

i roman durant el jorn sencer altament irritat

trempant fins a límits d’ennuec i aixafament

amb un ull tumefacte qui esputa metzines i verí

enfurit Caront d’Aqueront d’agror sobreïxent

i em rosega àcid els voltants estantissos d’on rau

i viure m’esdevé un cansament constant.

De tal faisó que amb el vespre caic retut

perquè ell es desvetlli gegantí a ratar’m

amb urpes i fiblons de dimensions cabdals

i cuida’m en l’ensopida foscor trencar’m en mil bocins

perquè mai més no el vull acaronar

poc hi puc... ho tinc per dignitat defès

mes ell no hi entén ni hi vol entendre res.

Titans de jorns i de nits

els dos ens morirem ensems

ell des-acaronat amb el cor d’ira roent

jo per manca de cos in-nafrat

ple de blaus i d’ofecs i d’infarts

per mon propi fal·lus contrincant

boig de despit i de fel sobreeixint i bullent

finalment acorat

com per arpó o trident encesos enrampats molt esmolats

i conseqüentment de molt mal acaronar

per mos febles membres claupassats.

~0~0~

Quatre coloms assassins

Quatre coloms assassins

ens recollim a les cruïlles dels camins

hi confegim fraseologies qui totdéu a l’avalot foten enclins

hi maquinem greus implosions doncs des de dins

hi barrinem guerres i desconfites als confins

hi complotem els motins d’encenalls, llustrins, neons i neutrins

hi amanim els triomfs dels nihilistes més bel·luïns ni clandestins

i dels més genuïns ni diamantins del mandrins adulterins

que per letals tremolins uterins

causen destrosses i tragins als recaptes vitel·lins

de tal faisó que no s’hi valen receptes ni vaccins

perquè tota altra fornada no ragui atrapada irremeiablement als succins

o diguem-ne als sucs eixarreïts dels ventres malandrins

com adés cuques i escorpins dels temps nàquissos ni virginals sense godomassins

ni d’altres invents llibertins...

I hi conspirem perquè tota conxorxa reïxi als més roïns

i perquè les calamitats s’abatin sobre els bons i xics i els fotin a bocins...

I empenyem a l’èxit arnes i corcs contra escriptures i usatges i pergamins

i hi procurem que els vernacles es tornin algaravins...

I fem que els cretins i llurs folles pells de xagrins

s’emboliquin ara en baralles inextricables de mortals veïns

i que els babuïns i els escurçons sibilants i sibil·lins

afollin damunt llurs cadàvers com sapastres ballarins...

I si mai cap carallot esgarriat s’atura a la cruïlla a esbrinar la ruta

ens li cruspim ulls i cervell en sobtada falconada resoluda

de tots quatre a l’encop i enconats ensems

sideris assassins constants i persistents

qui consirem amb fàstic que la humanitat sencera és fems

i cada cos d’humà munt de malalties i virus immanents

que cal anihilar ras

no fos doncs mai cas

que la corrupció ens arribés als àmbits intestins

de la nostra societat tota lluent, escleta i pura

només integrada de justiciers no gens mesquins

vehementment dedicats a la neteja del pinyol de la natura

d’aquesta terra algun dia exempta dels infectes homínids, llurs verins

i les femtes pestilents de gossos i simis afins.

~0~0~

D’harmonia rea diu l’aranya Tea :

“Sóc rònega aranya en un cantó

xuclant-ne de mosques munió

car aqueixa és ma comunió

amb l’harmònica creació...

(...)

“Sóc Tea l’aranya creient

bec el suc potent de mant d’insecte

bec i bec com mana el manament

fins que un bec d’ocell no em fa interfecta...

(...)

“Sóc Tea l’aranya amb set de justícia

qui inquisidora jutja amb excel·lència

i assassina qui pot amb prou nequícia

com ordenen els cànons de l’església

i si (miracle de la sinestèsia)

no sent el dolor de qui amb paciència

turment fins a pèrdua d’existència

tampoc el recte bec qui se’m duu al pap

per ordre de déu mon dolor no sap

d’on que tot sigui com cal i amb magnèsia

ens paeixi el bon cel amb harmonia

i sense error i amb exacta sintonia

els crits de dolor es mesclin del botxí

i de la víctima qui ens duu el destí

l’engranatge de la palingenèsia

és ideal idíl·lic tripijoc

si abans fores no re i llavors renoc

reneixes a la beneïda amnèsia

del cel qui molt et vol o al catacroc

etern de l’horror enteranyinat

tot fineix rai del cel amb l’anestèsia

o al just infern en turments atrapat

que fan molt més de mal per molt que et pèsia

perfecte ho trobem tot clients d’Aracne

aràcnids creients amb el nap ple d’acne

fastiguejat ventrell llengua pastosa

amb no pas cap cervell just balba nosa.”

~0~0~

Pudent comuna destruïda

El pitjor de la selva són les ubiques cuques

i els animalots furtius i sobtats

i amb famèliques ferramentes a frec d’arranar’t

tot plegat no et jaqueixen lliurar a cap lleure ni descans

llavors la xafogor s’hi afegeix

dalt al cel rarament visible l’enemic hi rau i hi apareix

sempre tanmateix present i vigilant

a onades incessants ens encercla i ens cerca

de lluny i de dalt amb aparells volants

i a la selva mortífera ens hi manté tancats

i sovint ens hi bombardeja amb un encert divers

la vida hi és a fe galdosa rai

tret que avui un esglai continu ens tenalla

crits de feres immediates ens assetgen

diem —què és això tot astorats

els aücs ens paralitzaven

hem apagat el foc

eren un xiscles angoixats i molt estridents

d’antuvi pensàvem si no fos un altre estratagema

que el maliciós enemic de ja prou vasts mitjans ara no emprava

però s’esqueia al capdavall que no

que eren gent normals qui fugien esfereïts

i sense d’altre damunt que el que portaven

de part del riu i de part de la carretera caòtics s’apilaven

es veu que hom havia anunciada a tot el món

sense marge d’error la fi dels temps

la imminent destrucció total del planeta

davant l’anorreament qui candorós i xerricant els cau damunt

tot era ara doncs confusió fora

per l’esbotzec al transsepte de la rònega capella

de mesos inevitables transformada en pudent comuna

ens penetraven espinguets d’esgarrifaó

estridulacions gemegoses d’una humanitat agonitzant

xivarri de grinyols i garranyics

aücs esborronadors d’una gernació esbojarrada

els esgarips estentoris naixien dels accessos de desesperació

que els eixien sense més ni més de l’ànima nafrada

perdut tot quest hom semblava trobar

un cert refugi de privacitat dins l’espessa selva

un asteroide esqueixat de qualque planeta

molt més gros que no el nostre

i si fa no fa tan gros venia com un bòlit a esclafar-se’ns-hi

no hi havia aquest cop cap esperança

el mateix massiu enemic nostre s’havia desbandat

la por a tot i a tots delirant s’encomanava

instantàniament de mantinent encontinent

tot bulliria

tot fóra bocins

tot cremaria

tot es desfaria en l’infinit

(...)

—hem guanyada la guerra! — vaig dir

estranyament calm

amb una pau d’ànima que no havia sentida ans anc

i els companys no em feien cap cas

es dispersaven pudents cap al riu

parant compte d’evitar els ciutadans esparracats

pel vertigen de l’horror de veureu-ho tot fet malbé

es lamentaven tremolencs tentinejants

com rèptils tendres qui les feres trobaven massa fàcils

i continuaven venint cap al cau infernal

on ens havíem salvats com dic durant mesos i mesos

tots fotien cares d’espectres o d’extremunciats

caminaven amb cames balbes

aviaven sovint plors i crits d’angúnia i de neguit inguaribles

eren crits d’animals atacats per les famèliques ferramentes

d’animals més agressius qui ara cuidaven cruspir-se’ls de viu en viu

a contracorrent jo exultava

mastegava pa

em rabejava a la voreta del riu

—ja era hora! — havia dit

i sense enfarfec d’ales

veia com s’enfugia la meua ingràvida figura

com l’eunuc infatigable

mai pels grollers ous feixucs tristament sorrat

—autèntica deslliurança — feia — heus-lo enjòlit

mon cos d’adés...

evaporat!

~0~0~

T’esmunys pels respiralls

—Per què aquesta mania de prendre sempre la mala porta?

Mira que n’és de gros l’edifici

mira si en té de pisos i escales i sostremorts i celoberts

i sempre t’has de fotre a l’indret rar o defès

d’on pengen les claus oblidades

o on algú s’ha distret i mal tancat

o és que et fots per cap forat entre reixes o llates desplaçades

i ara amunt i avall

i a cada lloc hi fas malbé quelcom

i inaugures inconscient els incendis i les alarmes

de tal manera que quan al capdavall reïxes a eixir al carrer

darrere teu les cridòries i els evacuats esfereïts desemboquen

i ara t’esquitlles com si mig ni hi ets

innocent fins i tot al fur més íntim

—jo? — et dius — si només mirava de sortir-me’n

m’he ficat a l’edifici i sempre m’hi perdia

cert és que m’abelleix molt més la via estranya

que no l’habitual ni mastegada

cert és que els nous camins em fan més de goig ni patxoca

cert és que tinc un esperit descobridor i alhora retirat

d’intimitat íntimament afalagada

home — què hi farem — de fantasia disparada

qui es rabeja en les silents possibilitats inusitades

farcides de colpidores possibilitats

qui de les roents ni estridents remoteses

obren horitzons d’instantània promesa joia

qui efímera s’escola cap al trau de la claveguera sidèria

—oh univers de finestrelles i escotillons mal closos!

~0~0~

Pont dels suïcidis

Sempre que he volgut travessar el pont

amb un llibre obert davant el nas

llegint-n’hi l’elevada poesia

m’he fet aturar per les autoritats

suats monjos de faldilles brunes

bòfies animals d’uniformes llampants

car s’ha esdevingut sovint que fos l’hora sobtada

on la mainada ix a amorfs ramats

acusadors mestres enfaldillats

grossos i pudents com porcs

i fastigosa bòfia densament armada

no m’hi volen doncs i comencen de tractar’m a baqueta

sense cap provocació

tret que avui sobreeixint de roent ràbia

sóc jo qui els ha acusats

de xaronisme carrincló

de brutal fanoqueria

de badoc superstició

de ridícula porqueria...

la conversa ha estada llarguíssima

els fogots creixent-me en incendi inapagable

altrament que amb el meu llençar-me daltabaix

en acabat que ja en tenia prou de tanta d’injustícia

ni de rebre sense cap ni centener

llurs arguments de merda anihilats pels meus

molt més lògics justs i intel·ligents

car si algú enverina la quitxalla són ells

qui els violen de continu el cervell

que els els quadriculen amb lleis de càstig de fàstic de fastig

perquè cadascun de llurs deixebles de cervells assíduament violats

esdevinguin si fa no fa com ells

acusadors i inhibidors constants i malignes

dels eteris

volants

surants

poetes qui el bon ample riu s’engoleix

perquè reneixin libel·lulalitzats

en delicades alades damisel·les

sense d’altres apetits que el de tastar pureses d’aires fins

món acolorit

sense porcs en faldilles

ni sabres mesquins.

~0~0~

Damisel·la só qui amb la cua escriu al lletós estantís estany

Abruptes deixebles poixeules

em tolien la serp

m’hi entaforaven cruany

car em volien eunuc

breu encenalls encès i despès

Virolles d’ombrel·les em burxen

com si só cargol ja tot en bromera desfet

Rellisqueu-m’hi hores llargues de lleure

els qui jugueu damunt meu a flèndit

i les qui hi jugueu a palet

D’orfe a foll i de foll a absent

la meua aberrant trajectòria

mena al triomf

de la mònita i de l’estètica

Amb pler d’idees tots plegats si us plau

signeu-m’hi el manifest

donzelles i donzells incessantment violats

Oh palimpsest dels sémens

de mestres monjos capellans i autoritats!

~0~0~

T’hi perds t’hi perds

Fuig a tot estrop

amunt i avall per les enormes lluents escalinates roses

de la gegantina universitat

T’hi perds t’hi perds

sempre sense designi missió ni cap quest

desvagat sens esme no hi trobes ni els vàters

I ara fora fes cues immenses

per a atrapar els autobusos

que tampoc no assoliràs

Lila de passada fent-te petitet entre les faldilles

de les dones xerraires qui no s’han ni adonat

dels dos elefants del circ qui s’exerciten al pla de lluny

i ballen molt feixugament ensems

Pispa de passada ajupint-te entre cames i engonals

un parell de llibres vells

un parell de llibrots sense cap interès

lila’ls i enfonya-te’ls a la sina i torna a emergir

entre les cares de les dones suades qui discuteixen

de rucades sense suc ni bruc

i continua fent cua fins que n’estàs massa marejat

Esmuny-te’n fora

i torna-te’n a peu tot i que no saps ni on pares

i els llibres que ara duus a la mà

fes-te’ls xuripescar per qualque brètol minyó

mentre no pots acabar d’escalar entre columnes

precàries de troncs qui pericliten

ni assolir doncs el replà que et duria belleu

a certes endreçúries potser més avinents en acabat devers

on vius... qui sap

Fes-te mirar malament per tothom tot i que en caure

no t’has fet gaire mal

Fes-te convidar llavors per “una bona ànima”

qui pretén que et pot donar dos dels seus llibres

millors i tot segurament que no els que suara

et lilava el capsigrany galifardeuet

Veus que són llibres robats a un museu

que no gosaràs doncs endur-te

ni gosaràs a canvi fer l’amor a l’ànima caritativa

car tens por de guanyar-ne a canvi

cap contagi letal

Abans la dona prima i la seua companya

tan bruta i miserable no se t’emprenyin a mort

i et clavin al ventre cap xi

pretén que ets impotent

o potser ni et cal pretendre-ho

n’ets!

Els ho mostres

i que et treguin cortinotes enllà

defora llur xibiu i que se’n rigui la gentada

això rai

la rialla esmorteix la duresa

fa minvar la crueltat

Torna-te’n mig nu per carrers foscs.

~0~0~

Som-hi ja hi som

Quan a l’aviador li cau la careta

fa cara de cavall

la careta era de cuir

li donava un rampeu als adusts muntanyers

qui fan pasturar cabres pels cims nevats

—ai quines dents de cavall no fa!

tots tenim por que ens mossegarà!

fugim a la babalà i ens estrompem

i ens repleguem malament rai a bocins

i tanmateix continuem corrent

i caient doncs i n’acabarem ben nafrats

mes prou hem de córrer i fort

si volem servar’ns mica vius

car quina por l’aviador qui ens empaita

i qui si ens atenyia ens mossegava a mort

mentre com si re els altres avions aterren

i despenguen per la pista inacabable

on ens perdem

i ens hi amagaríem debades

car qui trobarà racons en aqueixa infinitud

i hi pitgem i hi pitgem incessants nogensmenys

car qui s’arriscava a fer-se heure

amunt amunt lluny si es pogués fer

enllà dels límits d’aqueixa aparentment il·limitada

pista d’aterratge on ens cauen al cap

massa d’avions

qui en llur indiferència més i pitjor no ens retallen.

~0~0~

Esdevinc element amb cara i ulls

Serpentí i a corre-cuita

a quin altre racó no em ficaré

si a cap on em fic sempre ve un altre desgraciat a treure-m’hi

perquè tampoc no vol que el clissi la policia?

a frec de freu

—aqueix era el secret...

te’n desixes sobtadament i rabent

te’n despenges

te’n desprens

i a tot estrop vires oblic d’esbiaix a la biorxa

on érets grumoll indistint de ramat

ets lluny ara remot

remut

estort

nombre únic

xifra indetectable

singular

primet

mínim

separat

negligible

in-comptat

ni aixarop ni pegellida

sobrevolant

com perfectament esfèric electró

lliure

els angoixants monuments

i al centre

d’ulcerat melic

el pati del patir

on els estimbats ramats s’esvincen.

~0~0~

Versificat pels elements

Mort i a mig podrir

tastets de regust fi

rosecs del son llarg

—somia’t al parc

pels verms ben llaurat

cada solc comptat

cada verm un vers

cada vers un verm

cada verm un bes

cada verm un crit

d’orgasme adormit.

~0~0~

q. q. 80

2011-08-24T18:59:00.000-07:00

Q. Q. LXXX

Les irreversibilitats

Així de fàcil perds els amics (les incompatibilitats)

Així de fàcil de no veure’ls mai més (les sobtades absències)

Així de fàcil rets aquiescència als desconeguts (les generalitats)

Així de fàcil et fas empènyer fora d’indret (les obstaculitzacions, les intransigències)

Així de fàcil et perds ara per escales i rosts (les desorientacions, les incapacitats)

Així de fàcil esdevens qui més desentona a l’ambient (les indehiscències, les incomunicabilitats)

Així de fàcil de veure’t amb no re i prou (desarmat, les impotències)

Així de fàcil és de no trobar ni on vius o raus (les transmutabilitats, les contingències)

Així de fàcil d’endinsar-te a la pedregosa nit (les desertificacions, les inconsciències)

Així de fàcil de fer-t’hi belleu agredir (les inevitabilitats, les incidències)

Així de fàcil de témer perir-hi de fred (les incompetències, la insignificança)

Així de fàcil tornar al zero inerme (les nul·lificacions, les desindividuacions)

Així de fàcil de veure’t exposat i sol-i-vern (les dependències als daus de l’astrugança)

Així de fàcil de no treure’n l’entrellat (les perplexitats, les confusions, la falsa balança)

Així de fàcil... ets tot activitat i ells indolència; tu humilitat, ells prepotència

Així de fàcil... amb decor i tapat tu, i ells impudicícia i indecència

Així de fàcil (les irreversibilitats, les incolumitats, la inversemblança).

~0~0~

Tingues de tot por — per molt que en tinguis mai no en tens prou

Odia i tem plantes animals minerals proïsmes

De tot por en tingues força — mosquits tempestes homes

Por en tingues de tot — contagis enveges cobejances

Avorreix de tot cor — competències propagandes gelosies

Cuques i llamps i bèsties... només hi són per a matar-te

Amb uniforme o sense, els assassins només hi són a fer-te la pell

Tot i tothom et vol anorreat — asteroides verins ànimes

Vulgues ésser no re — voler ésser re és sempre letal

Fuig i endins, només l’amagatall t’hi val

Feliç i longeu, i sobretot indemne, sots abrigall anònim

En íntim aixopluc conegut, deçà la sana penombra

Només enamorat del pensament qui astronòmic no salla

Tot ho veus per un forat, excelsament isolat

La por qui et guarda el cos la integritat et guarda.

~0~0~

Sempre vull el que em cau

Molt mills voler el que ja obtens

Sense esdernegar-t’hi doncs gens

Que mai voler obtindre re.

Car qui mai jurqués devers re

Obtingut es destrempa i decau.

Qui es plau amb el que li cau

Prou sura indefinidament.

Sempre vull el que em cau

Fos el que fos rai i content

De tot cacau lluny perennement.

Cuca de cau amb el que cau feliç

Ni treure el nas no li cal

Per a albirar si s’escau que re no cau.

Inconspícua i com si enlloc no rau

Poc jaqueix cap ombra a cap mur

Ni petja a cap palimpsest.

Poc pren part a cap altre frau

De l’individu inexistent

Qui espia el món per cap trau.

Si re sóc, sóc, i prou, el trau

I si re m’hi cau: rou, llàgrima

O gargall de gripau

Me n’ompl lo pap, i au.

~0~0~

sóc un trau, limitada absència

un buit amb no gaire presència

m’hi entr i surt sense consciència

sortir-me, però, és la tendència

ja només m’entr, d’on que el trau s’estrenyi

aviat serà tan tit que per molt que empenyi

cap entrebanc ni re que emprenyi

poc ha de reeixir re que a proesa atenyi

no m’hi val cap reny que em constrenyi

a tot improperi ofereixc resistència

aclucant l’únic ull qui em donava vigència

ara cluc, no hi ha atiador que no desdenyi:

ni hi sóc ni hi serè ni hi haurà ciència

que em restauri ni del foc del no re em desenllenyi.

~0~0~

Després de fer cua per a sortir

sóc l’únic de tots els qui veig passar davant

qui no paga, qui el paguen!

Em diuen: a dòlar per any — 64

per la paciència d’haver-m’hi estat hores i hores

(tot i que tampoc en tanta d’estona no hi he comprat re

mes devia ésser, com diu el caixer, per l’endurança demostrada

car m’hi estava tot el dia i doncs col·laborava en crear ambient

en fer d’afegitó constant a la multitud

i tot això prou els valia la pena pagar-m’ho)

ep, diu ben fort el caixer, no pas que ho féssim gaire sovint

mes prou ho fem de lluny en lluny

qui sap, potser la setmana propvinent, potser d’ençà vint anys, eh?

quan tothom se n’oblidava...

tret que la idea romania al cap de molta de gent

qui així hi tornava i hi tornava

en eix complex gegantí de botigues

fent-hi embalum, creant-hi gentada, animant a comprar.

(...)

És com a la vida (filosofen per l’altaveu)

aquest home: 64 anys de veure-hi de tot

gent qui se’n va i en acabat qui torna...

o qui mai més no torna

cridats fins a l’exhauriment dels lleus

plorats fins a l’eixugament dels ulls

enyorats fins a l’esborrament de l’ànima

l’esborronament dels integuments

el marciment implícit del dimoni

l’anihilament dels palimpsests de senderi, magí i cosiment...

64 anys de veure-hi animals esquarterats

silentment patint qui-sap-lo

sacrificats per l’ambició dels brutals i criminals

de tots els qui han anat a estudi que els inculquessin

les ciències de la crueltat

64 anys avorrit de veure els impertinents participants

en les corregudes folles per a no arribar enlloc

i els tractors embarrancats

els inconsolables pollastres mesos a lloure enmig la via

esca del vici, la dona qui se li despulla tota a l’estretor del muntaplats

les ulleres perdudes als supermercats

entre els escamots contraavalots i els esvalotats esfigassat

i en l’eternitat de la seua solitud

els paisatges de fa milions d’anys qui recurrents li retrunyen

entre les fites resilients de la fantasia

64 anys 64 anys...

64 anys descomptant-se davant les allaus dels qui proliferen

perquè els corcs paràsits se’ls cruspissin

i els innombrables guanyadors de fums fètids

encapsulats en andròmines modernes i lluents

la masovera esmocada

l’estelló opulent qui es masturba simiesc i qui

per l’èxtasi corprès

s’ofega en la lleterada

els escurçons desdentegats i les mambes ranques qui s’hi congrien

abstemis a rabejar-s’hi

els glops de vi dolent

els anus malnets dels vailets

les baves del caudatari

els esglaons d’aigua pujats amb feinades rai

els líquids laberints dels llimbs

amb tant de ximplet penitent ullprès pel guardó al remot extrem

i qui al capdavall es declara, cusc, ou buit tot closca

i sempre, al rerefons, en ombres

quequejant repapiejant balbucint d’ires sense decor ni solta

el drac palès qui preterir fóra debades

car badallant deleteri peus-clavat roman-t’hi

i així anar fent, tresor de manta de vàlua

inexhaurible inescandallable

absolt estruç

etrusc polit qui en aiguamorts d’encenalls encesos us debatíeu debades

collons que tot això prou deu valdre quelcom

quelcom com ara el premi de dolaret per any

ací els teniu, sortós client, 64!

64, gaudiu-ne!

(...)

Au, que contentet que tornareu al carrer

a vagar-hi llardós entre les druïdesses d’avesats escafoides

llurs esquers arnats, llurs hams rovellats

llurs plectres de xerrics esgarrifadors

o a delejar-vos entre ombrívols electors i furtius electes

esplaiat encara més entre les percussores ones dels oradors volubles

ah platges dels mots embafants enfavants infamants

on les eixutes sorres riallerament us ennueguen

o trist gir de full procel·lós

on hom us ensuma neguitós entre basardes de foscors sobtades

i els ganivets sobtats o les sobtades bescollades

i polsinat pels elements

fat espantall

els tràmpols, les maltempsades

els xàfecs i bufaruts

i, eixarmat, entre bromes

o, al reialme dels restobles, els fongs.

(...)

I pels carrers ploguts a les fosques en acabat

he de trobar-hi on clapar

car casa no en tinc

ni lloc on arribar.

~0~0~

A Moscou els barratges simultanis dels parlants m’acaben marejant

i d’ací que em decideixi d’ensenyar el cul (com si no li tinc gens de por)

al monstre de molts de caps i llengües, cada boldró d’íncoles esdevingut

fera salvatge qui treu fums densos i alens agres, i eu en canvi

el displicent valent qui ignora el collerat i celerat amuntec

qui despitat no gruny encar i cada cop, com més me n’esmuny, més lluny.

Amb les mans curulles de raïms madurs vagava en acabat

pels corredors lluents i protrets, amb l’ombra de la busca de carn

del meu rellotge amorós damunt el ras engonal de les meues hores

fent ara ocres ziga-zagues, dreta, esquerra, dreta...

fins que sentia sensitiu els udols dels còdols llescats en llivanyes llises

que les rajoles xerricants el llisquent terra no feien.

M’aturí ara davant la cambra d’algú qui palingenètic no renaixia de ses cendres

lliri o jacint convalescent qui qualque vespa impecable té l’encàrrec

amb tota tendror de fer resurrecte... la vespa aristocràtica i triada essent eu

qui amb la busca de carn de mes amors ara dreta ara jaguda ara a mig tren

i no pas amb la trompa àpida li insuflava tenaç llefiscosa vida claferta de gèrmens vivaços.

No em fotrà pas al carrer cap infermera diabòlica en repetició d’actes tediosa

car res no es com fou ans tot és transcendent i especial en aquesta hora orgàsmica

les cristal·litzacions orals ja no em fiblen amb fiblons falsos de llagrimejat pànic

els retrets dels autoritaris s’estronquen exsangües com les hemorràgies de les ximpleries

i no en fotem mai cap cas; al clímax de la renaixença d’escrutinitzar-ne els mitjans

fóra ultratjant; poc hi vinc a brodar incrustacions funerals ni en sepulcrals vicissituds

laxativament cagar-hi cap vernís merdós que la pluja s’endurà.

Hi vinc objecte partenogenètic a re-parir el malalt

amb la intransigència del qui refloreix vulguis no vulguis

vull tots sos instints retrospectius ressuscitats

l’obscura relació familiar qui ens uneix més forta que la fragmentació

dels intrusos símptomes, ah vívida intimitat que els castigats nusos

amorosos ara esmena i aparia.

Abracem-nos, frare del cor, sense aprensions ni aprehensions,

instintius amfitrió i hoste d’una mateixa taula adés curulla de sucosos plats

i on qui ara volgués sec anatomitzar-nos

no en trauria xàldiga d’entrellat, car som irrepetibles

flama qui creix en formes antropomòrfiques d’inextricables constel·lats

bessons qui begueren i amollaren la mateixa llet.

~0~0~

A propòsit, a Logan m’hi torn a trobar the Sprightly Spring Widower, tret que aquest cop diu que hi és per a pujar a l’avió i tornar-se’n a París.

—Aquests darrers sis mesos no m’he mogut de Boston. Recordareu, Eleuteri... (què som, l’agost? doncs pel febrer), recordareu que pel febrer m’hi vau trobar, ací si fa no fa, i us deia que venia a l’enterrament del venecià Il·lustre. Havia llegit a un dels guaitajorns especialitzats en òbits que s’hi havia mort el cèlebre arquitecte i ninotaire n’Il·lustre Industriós. Doncs bé. Cap a l’enterrament que hi vinc. Prou sabeu que la dona no és gens lúgubre ni com se’n diu, fúnebre, i no s’atansa doncs mai al sepeli o disposició qualsevol de despulla de cap seu ex-amant, i que doncs és una feina que per força (i per discreció i decor) em pertoca.

“Doncs bé, som-hi. Vaig localitzar l’adreça, vaig fer-m’hi, atraçat a l’indret per bostonians amables, i en pic hi truc i em surt la dona de n’Il·lustre i li dic que hi vinc a l’enterrament, em diu, pruna agra, ella: l’enterrament de qui, amb cara com dic de llençar’m planxa i post al cap. Li dic: que de n’Il·lustre Industriós, si li plau. L’Il·lustre és pas mort, brètol! Doncs si no és mort, millor; ja em perdonareu, m’han decebut els d’un diari digital que fins ara era prou de fiar, mes atès que sóc ací i vinc de prou lluny, del continent, em faríeu la bonda de permetre’m veure’l i saludar’l una mica? I vós qui sou i de què el coneixeu? Us haig d’avisar que per molt amic que temps ha fóssiu d’ell, no us reconeixerà pas. Vell qui és i, damunt, que el va picar una d’aquelles cuques mínimes i molt malignes qui porten els cérvols, se’m va estar doncs tres mesos a l’hospital, si la diny no la diny, i ara no hi xapesca gens; el cervell en orris. Doncs, dona, potser a mi no em reconeixeria, mes segur que reconeixia la dona; van ésser els anys vuitanta molt estimats amants, i allò llur va durar quatre, cinc anys. Malparit! Maneu? Pensava que ho sabíeu; una dona tan avençada com vós, periodista destacada a la televisió local i tot. Malparit, el trec de casa! No feu això, per culpa meua!

“Com s’havia ficat! Tot ho fotia en doina, el paraigüer daltabaix, el gerro per barret, i jo ostant-me’l i les flors rajant-me com mocs virolats, i anant-li esbufegadament i tot amarat darrera... Pujant, baixant, i arreu la gorgona despenjant quadres de les parets i estavellant-los de qualsevol manera... i jo seguint-la fent-me fer treps qui-sap-los... fins que no es va aturar a la cambra del pobre n’Il·lustre, tot tapat al llit, amb cara d’absent. D’una estrebada, sense pietat, aquella bestiota de dona me’l va tirar per terra i ara a puntades me’l volia fotre fora. Al carrer, al carrer! cridava. I el meu admirat n’Il·lustre no hi comprenia re, i feble, i desnodrit, ell qui havia estat un gegant vital i molt vivaç, repapiejava, balbucia, i gemegava, ai..., ai... I la seua criminal de dona esgaripant com una boja: malparit, i jo com una carallot canviant-te els bolquers i contant-te historietes a la nit i portant-te a passejar amb la cadira de rodes... Mai més, mai més!

“Ja ho faré jo, escolteu; ja ho faré jo, li vaig dir; no el maltracteu, pobrissó, tan bon home com era quan estava en son propi delit!

(...)

“Doncs, això, Eleuteri, drama rai; us ho podeu imaginar. I ja ho veieu, ara m’hi he estat sis mesos pel cap baix... fent-li de suau infermera, canviant-li els bolquers, torcant-li bé el culet, distribuint-li impecablement els lletovaris i comprimits, ensenyant-li de llegir i escriure novament, duent-lo a passejar, fent-lo riure amb manyagueries i bimbirimboies, nodrint-lo amb les millors llepolies... I, espereu, pel cantó intel·lectual, mentre el tinc entretingut al bressol o em dorm com un albat, li endreç i acunç amb tota traça papers i plànols, i dibuixos i projectes; i li encalaixon com cal i curosa tota la correspondència; li faig la feina fàcil al seu moròsof biògraf, perquè el capdecony li estigui mills predisposat i doncs el jaqueixi fet (al llibre) l’ídol qui sempre fou (per a mi si més no, i qui sap per a quants d’altres admiradors dels seus ninots lúbrics i excelsos). Tant se val. I ep, tot això no pas pagat, ni un ral; amb prou feines si la seua dona no em vol fer pagar llit i teca, molt garrepa i vindicativa... i, per l’altre cantó, no pas gaire més galdós... la meua dona, na Minerva, amb tota la raó, el seu permís d’estar-m’hi molt estireganyat, molt a contracor, jo insistint-hi, apel·lant a la seua immensa generositat, i ella enyorant-se’m els serveis que no li he poguts administrar tots aquests dies, i de vegades m’ha trucat neguitosa i molt dubtosa de tot el tripijoc: encara no se’t mor? et ressuscita de les cendres? sempre ha estat molt mandrós; cardant rai, sovint s’agraeix; ara, protreure tant la mort... quin escalfa-braguetes de la flaca! Envia’l a fregir cols, si no enllesteix prou tost; ei, i la seua dona malagraïda qui es foti, saps! Ja em perdonareu, deessa, però he donada la meua paraula i fins i tot hi ha un fill d’un company seu qui li escriu la biografia... car l’escola veneciana és a l’àpex de les escoles del segle vint, pel que fa als estudiants d’ara com ara, i hi sortireu, vós, deessa (a la biografia), us ho garanteixc, i hi fareu molt de goig...

“És cert tanmateix que de vegades fins i tot jo hi perdia els estreps. Me, I fucking hate industry, li retrec a n’Industriós, amb la paciència a can pistraus, all the noise, the dust, the slag, the smoke, the poison... eek, revolting! Mes prou tost me’n penedia; amb el bon record dels beneïts temps d’adés, em tornava la calma i se m’escarransia el despit. And yet, despite your Venetian quiver of trickeries, and your woggish skills, and woppish styles... and... and... oh, forgive me, I like you, I’m so fond of you... let me take care of that... sorry... I just get so silly and hysterical... too much work and worries, sometimes... sorry... Here, here... is that now any good...? does it feel right...? do you find it worthwhile...? nice, ha...? I li xarrup, tot empegueït, i croi i contrit, el vit.

“Tot ho faig en honor de la meua dona, és clar. No vull ni puc ésser cruel amb els seus amants descartats; sóc custodi del bell bon nom de la dona, és clar, i del llur; i els dec, damunt, tot l’agraïment del món, m’han donat tots plegat tant de plaer vicari a través del sedàs sucós de la druïdessa durant tots aquells anys i panys divinals on les banyes m’atenyien els astres més lluents ni rutilants...! Ah, en fi, sempre esdevinc aitan poètic, quan em tornen a l’esment els druts més adònics ni acomplits, com aquell magnífic venecià qui al cel sia, condottier colossal, lleonard musculat, masactxi longeu, caravaggi de l’estilet pregon, ticià entusiasta ornitorinc desminyonador, o giorgiò meravellosament dotat i afavorit amb el vit més enorme dels anys vuitanta, ah!

“Ah, me’n vaig acomplert, lucrat amb una ànima adés amb qualques sets i arnats, i ara apedaçada amb pedaços més fins ni blancs; si sabéssiu com respir de net, Eleuteri; si l’avió avui fes figa, no descendia pas enlloc, m’envolava angèlic als llimbs encontinent. Au bah, que em criden; estigueu bonet, ja ens veurem.”

~0~0~

Carles Calbet, cocu complice

aime se plier au doux supplice

de se voire écraser l’écrevisse

avant que ne parte la maîtresse

(parfaite d’abord mais alors outragée druidesse)

se faire faire mainte cicatrice

qu’à son retour il léchera comme vautour d’entrefesse

qui adore mettre son bec dans la crevasse

toute crue et pleine du lait fugace

(que je ne la lui tâtasse et laitonnasse!)

de quelque dru son homard en liesse.

(Carles Calbet, cocu de haute aumône

fauconnier qui envoie sa fauconne

toujours chasser des homards hors donne.)

~0~0~

Niais nounours, Carles Calbet

en se regardant la quéquette

qui à jeun demeure tous ces années

en fait donc de simagrées!

C’est un nounours sissy et sans recette

sa quéquette ne peut pas puiser

ni dans le zouzou ni dans la rosette.

Il se met donc à élaborer

de gros ziggurats de sornettes.

Ronronne après comme une chatte

la chatte de sa maîtresse

quand elle revient de la chasse

à la grosse bite qui puise sans cesse.

~0~0~

Taronjomància

A la merda doncs les lleis de la natura

ara em guiaré per la taronjomància.

Tota taronja podrida em diu segura

on s’escaurà la propera immarcescència

car per on es marceix, prou poca-substància

sóc que hi veig, amb cor contradictor, la futura

utòpica Xauxa qui creix amb diferència

damunt tota altra contrada en importància

al mapa de la cítrica podridura.

Me n’hi vaig rient, ridícula presència

qui passiu, penós, i amb cap bel·ligerància

s’ho passarà collonut, sense cultura,

com puça evanescent qui tostemps atura

al cul de la meuca més llorda i doncs pura.

~0~0~

avec de mes mains maudites

je fais tout ce que vous me dites

(à présent je coupe ma bite)

qu’il faut vous dites enlever la rouille?

(j’y ajoute donc guilleret les couilles)

maintenant je suis dans la cuisine

où je m’expose en vitrine

appelez donc les voisines

qu’elles goûtent à votre œuvre

cuisson d’œufs en couleuvre

qu’on y rie et crie en cursive

et qu’on y chante et qu’on y dérive

en bacchanale et en débauche

chaque amie en ménade qui embauche

chaque juteux morceau qu’elle fauche

à nourrir son moi exacerbé

son moi futé que rien peut arrêter

ah quel bonheur vos dévouées ouailles

partout de chacune j’en suis trouvaille

repues après chacune des louves

qu’elles se répandent dans les douves

qu’on y convie donc à la queue leu-leu

chaque amoureux à la raide queue

qu’il passe avec sa sublime obliquité

par le pont-levis levé à optimale degré

pour qu’il y apporte sa gloire ou glaire

dont tous (même moi) aiment s’en plaire

(oh kraks aux conduits de chaudes chairs peints!)

dans le fossé maudit qui enceint

du paradis féminin la canaille entournure

(oh déclin et dépouille de toute armure!)

(oh hameçons enduits avec de mes entrailles!)

on y pêche séduit au-delà de ses murailles

ah enfin quelle belle mise en pièces!

je vous en remercie divine ménade

(et après l’exquis délicat pince-fesse

quel beau repos n’aurez vous sous l’atroce sérénade!).

~0~0~

la meua dona té un pessigolleig al cony

torna a fer com quan era jove

a la percaça surt de cap dret bony

per a ficar-se’l a la part tova

ara li arregl la roba

ara li arregl les pintures

ara li pentín el pentenill

amb essències d’ambres i setrills

i quan veig que tot li prova

l’hi acomiad amb pler de floritures

com torna a casa en acabat

sembla sempre feta a jova

cusc li embroc l’indret nafrat

prenc cura de cada cove

per on ha rebut l’embat

i cada cop la deix com nova

perquè pugui de nit ben aviat

tornar a sortir a fer-hi la lloba.

~0~0~

N’Apol·ló i sa bèstia grossa

Al fossat i la lliça del consirer esventat

rere la barbacana grisa del teu visatge malpintat

t’hi xauxinen l’escarn insolent el blasme exagerat

i el desdeny fètid que pels matacans dels ulls oronells i boca et ragen

com per clavegueres desbotades els verins abjectes d’oblidats miratges.

Amb deliri de liró sorprès al calaix esventregat dels sons i somnis

qui no desxifra instantani ara de què va l’estrepitosa sobtada sarabanda

què diràs ara, petulant i impudent animal de n’Apol·ló Butllofes?

T’aixeques tentinejant com peó inharmònic a qui l’esfera balla

trompa anit i a qui ara les cendres de la feina obligada cuiden fotre-se’l

com les dents (quina basca!) de qualque marquesa al celler dels ciris

el tàrtar amb bombolles i xerrics de crémor horroritzat.

A peu clop surts de la comuna... obscura figura amb una aversió per a l’ejaculació

entre els arams de la cuina a la llivanya marbrada

del taulell et jauen i rauen el cafè l’ametlla la torrada.

Fas al mirall cara balba de vedell mes t’hi endosses mant de zingàric joiell

rere la teua semblança de gàngster s’hi amaga un caràcter rient o hilarant

ton elefant amb la trompa tira naips i tu li n’ets l’ajudant.

Per boca teua parla l’elefant i dels naips en dius què foren i no

i n’endevines doncs el significat que el destí els projecta indefectible

d’on que el públic astorat sovint s’hi diverteixin un ou o prou pus.

Atiades pels naips i les evocacions feixugues de penetracions que n’alleves

llurs reminiscències s’hi refocil·len i hi xarboten rai

tantes de sòlites unicitats els suren a la consciència pobrissons!

Els teus acadèmics peans a la maternitat els acoren

acomiadaments punyents els ennuvolen

i troben que al capdavall les sessions s’ho valien prou.

Les seqüències on convoques l’eminència de les coincidències màgiques o místiques

oh com els subjecten als seients i els alleugereixen i els omplen de goigs!

I et fas l’humil i refuses el nom que t’autoatorgues de “geni”

i els fas tots plegats fer rialletes de conill amb tes ironies inoïdes

i llavors de trascantó els tramets remarques minimitzants

envers els qui a molt els abelleixen les propietats

i als qui maniqueus tot ho veuen ja mastegat per divinals espectres

exactament tan carallots com ells.

I ara llurs ànimes o dimonis troben que tot el que dius ho fas malament

i tot sembla virar cap als borrassos i els agalius dolents

i si perillosos et llencen ells oblocucions

ton paquiderm qui presenta un aspecte boiant

mostra d’esquitllentes ses àvols intencions

(tothom les sent i són palesament assassines)

sos ullets traïdorencs i ses orellotes sútzees i asclades

així com la barbacana grisa de son visatge malpintat

et pronostiquen abominables la ruïna i una vida de llimac

sense crosses o de bou escornellat qui a l’escorxador fa cap

a peu clop com qui va a la comuna... obscura figura

a deposar-hi nocturn no pas només la darrera palterada

ans el paltruu sencer sense remei forat etern negre i pudent avall.

Guarda’t si pots de l’animal bestiota

per a ell tots tos naips pinten lleigs

com als miralls de cascú la carota.

~0~0~

Sempre feliç

He tinguda una infantesa... feliç!

(a cal cruel dentista hi llegia la revista

al contrari d’a contracor car es tractava de Serra d’Or)

He tinguda una adolescència... feliç!

(somiava cada nit en fenelles de femelles

i me la pelava sull fins que se’m veien les costelles)

He tinguda una flor de l’edat... feliç!

(m’engatjava com un ruc als moviments per la llibertat

per això em tancaven amb pany i forrellat)

He tinguda una maduresa... feliç!

(assidu confegia delicades poesies

que hom em llençava a les sorpreses humiliades fesomies)

Tinc una vellúria... feliç!

(tot em fa por i em recepten per al cap un tornavís

tot em fa mal i visc al darrer pis)

Tost tindré una mort... feliç!
(abans no em colguin penjaré a l’improvís

jorns i nits del capdamunt de l’espatllat pont llevadís).

~0~0~

Anvers

Sóc molt pervers i malparit

tinc el triomf desagraït

mon pipí és un superflu ambulacre

ma vida fastigós simulacre.

Mon ego és l’encetall on tot roda.

Mon cul predestinat a la comuna,

com mon adminicle a la poda,

cada àtom mateix cap on tot s’engruna,

i així i tot mon foll desig s’imposa:

farcit de raó es diu campió,

que tret d’ell, tot i tothom és nosa,

i obre les aixetes de la lògica

perquè en ragi la llet hipnagògica

que la truita el món fa a sa faisó.

~0~0~

Revers

Sóc sempre sincer i bemparit,

tinc el discurs empegueït,

tota incolumitat m’és xacra,

tota injúria massacre.

A la humilitat faig l’oda

com ermità entre la runa;

res al món no m’incomoda,

cada àtom meu lloa la lluna.

Dins el si tot em reposa,

sé que só menys que no un corcó

o que el guspireig de no cap llosa

que marqui la forma anagògica

d’adés cap carronya escatològica

ara també pòstum parangó.

~0~0~

(Temes eclesiàstics cum teològics: avui sant Cacauet)

Com els cretins adoren sant Pau,

un paio d’allò més babau,

els savis del Kagaïtant

creuen que el cacauet

és el xerri sagrat i sant

que feia llur déu renoc

transformat en boc.

~0~0~

La meua dona és molt grassa;

ni sisvol pot respirar.

Li he de bufar la carbassa

just pel punt on fa cacà.

Lleva l’àncora galiassa

amb el vent prou hem d'orsar.

Ara salla com cuirassa

pel pacífic oceà.

~0~0~

q. q. 79

2011-07-31T13:49:00.000-07:00

cossos

els cossos, violentament tous, t’expel·leixen de tot racó
són sempre a frec molt fastigós d’esclafar’t

t’entren on ets i no pots fer-hi re

t’enfonsen la porta, res no els atura

són massa de cossos tous
que premen per cada obertura
sense dir re o dient frases curtes
en idiomes bàrbars que altri no entendrà mai

tot el que diuen et sembla insultant
quelcom massa grotesc i repel·lent
que només podria sortir entre les pudors del monstre
quelcom ficte i dit a la babalà, per a vexar’t

i ha de sonar com si el que diuen està carregat de raó
i per xo empenyen amb més engrony
la tovor repulsiva de llurs cossos cuidant estampar’t a la paret

tret que tractis d’esmunyir’t per cap escletxa
amb això renunciant a cap argument que poguessis presentar
contra llur invasió i llur violència de cos repugnant
tovament abocat a fagocitar’t

a ells no els cal cap argument
el mer fet de tindre un cos els dóna tots el drets
per a afeixugar’t, afetgegar’t, imposar-se’t

els teus voltants ja no en són pas
ara els pertany; re no és sòlid, tot és tou
se’t mengen el terreny
no hi caps...

fuig si pots
lluny
cap a les muntanyes més rònegues
els deserts més inhospitalaris

nu, sense pertinences ni cedularis
sense esperances ni les falòrnies vàries

nu, sense la vana inútil il·lusió
que mai trobaràs re que els cossos no envairan

tret que trobessis
ni que fos un beneït instant
l’immens benifet
d’un breu espai
inocupat.

~0~0~

dona de llum, home bisbètic

la dona qui am és solar
i jo llunàtic

tot el que veu ho veu tot clar
jo escotomàtic

se’n va optimista al sendemà
reb jo el viàtic

sóc encara al primer replà
ja és ella a l’àtic

mentre dalt s’envola, al replà
romanc reumàtic

cau dempeus, i jo em faig trencar
l’os zigomàtic

fa por de claror, i de ressò
sóc mut i afòtic

sap pujar per tot, i de to
estic anquilòtic

tot el que diu val cent per u
jo anacolútic

ardida ella, i jo immadur
i del tot mútic

sempre ella tan espatotxí
jo en estat crític

fent ella olor de gessamí
i jo mefític

amazona sense mercè
li prec, patètic

tinc por de tot, cagat obscè
ètic, emètic

ella és deessa, i jo epicè
i tot herpètic

tasta tothora el tec més sa
jo l’espermàtic.

~0~0~

Carles Calbet,
guaita’t a la paret;
no ets ni l’ombra de qui ets;
ninot desmanegat,
perdies els paperets;
amb cada fibló despuntat;
no ets amorfa taca d’oli,
ets boïga de paperot cremat
qui es retorç com torticoli.

~0~0~

(El ninotaire Filibert mig s’adorm damunt la taula on li rauen el badall encetat, els folls folis del tot dibuixats i els mig embastats, els llapis, les gomes, els tints... i fa... el llapis a la mà, la taula estesa, el badall mossegat, els fulls enllestits...)

ninotaire

ma mà
mon món
mos mossos
mes messes.

~0~0~

Si sóc colom...

Si sóc colom de vorera
faig el mort caient d’esquena
tota enlaire la marrera;
n’esper la meva condemna —

qui em vol fregir o trepitjar?
qui em vol dins la claveguera?
qui em vol oblidat cadàver?
qui em vol dotzena de frare?

sempre hi sóc com si no hi sóc,
ignorat pel poble tot.

Sóc mort com viu bromera,
mena de tèrbol gargot
qui hom esquiva com l’eterna
ombra constant de la mort.

No valc re, ni per a adob;
fins la gola del lleó
a la gàbia del vell zoo
té basca de dur’s al pap
la gens sàpida grisor.

Si sabés versificar
com el sòmines qui em fa
representant de la pau,
parrupava una cançó
qui el transformava en gripau
o amb el batall de la gola
el feia representant
del qui rep més que no toca
per fer’m animal inerme
qui a pleret es mor de fàstic.

Veieu-me amb arma i espàstic
terroritzar el continent;
m’estim molt més desfer el món
que sense fer re anar fent.

M’alç per xo i vol enlluny
a eixorbar els ulls dels orbes
qui fan llum a punts i corbes
per on es troba tothom.

Sóc oblic pare del caos,
el qui esborra tots els taos;
no hi ha camins sense fites,
em dius de bo i me n’enfites.

Sóc dolent i malparit,
menja-te’m, lleó marrit;
valc la pena, prou veuràs;
sóc ploma de matalàs
en bordell molt pertinaç;
sóc pitjor que Satanàs;
pels forats del meu sedàs
no hi passa ni el prim ni el gras:
tothom al mateix cabàs
mor, i infecte per l’audaç
verí de la meva ploma.

Sóc qui bomba es desploma;
colom, projectil letal
qui s’abat a l’hospital,
al càrcer, a la capital,
pertot el mitjà rural,
causant-hi un caos total.

Sóc l’esperit del dimoni
qui anorrea el patrimoni
d’una humanitat pollosa
qui gosava dir’m pacífic.

Sóc el terrorista mític
qui amb una llengua pastosa
declara mort l’edifici
d’un univers malgirbat.

Sóc el dèspota magnífic,
la historieta s’ha acabat.

Veus que caic d’un grau insòlit,
tothom davall va de bòlit.

Ara esclataré com flam:
barrum, barrim i barram.

~0~0~

Colom de guerra

“Bona nit esfera!”
Diu el colom de vorera,
orbitant el globus
i ferint-hi amb esponera.

~0~0~

Si sóc munta de vorera
colom de fusta i pintat
cimbell amb cor de perdiu
xerreta qui tot ho diu
tinc a cada ull una càmera
un micròfon amagat
al trau del sés, i del bec
em surt el crit sexual
de cada espècie inventada.

Si en sent ni percep de coses
rares que foten els vius!

Cada existent pensant-se ésser
i no essent sinó peó
gambitat en escaquer
sense caselles ni joc
ni regles ni jugadors.

Vanitat de vanitats.
Cada colom es despeny en munta
cada munta en colomot.

Això rai, som-hi, i re-som-hi
sols ho fem per a emprenyar.

~0~0~

i son cony és guillotina

quin xoc d’indignació no em pujava llavors davant l’àvol sorpresa amb què m’etzibava espiritual batzac; i ella rient-se’n com dilapidat conill entre les banyes del bou.

les dècades decadents hom les sobrepreua amb elogis boigs com si tot de miracles si haguessin escunçats.

la germanota es feia veure immensament irritada davant la intolerable inversió on queia el meu tarannà, ans solcat per tortes ones de rectitud, ara per rectilínies estructures d’obscenitat.

va voler plantar cara al meu successor; la confrontació es col·lapsà en qualque nou i vell vodevil piadós.

revoltat ans disgustat per cada ideologia d’hipòcrites podrimeners per essencials pinyols, mai no consultant cap altre torcaculs amb notícies reciclades eternament, car tot s’escau i re-escau fins a la infinitud, no pas seduït tampoc per cap fenomenologia proposada pels refusats, els dissidents, els juxtaposats columnistes d’exasperades solucions finals, no pas decebut per la infantil ficció de posseir cap sublim ni condemnada identitat, vaig doncs obrir la porta al dormitori.

en promíscua barreja l’estrany satisfà el matrimoni; s’inclina, gens humiliat, a tastar el clàssic ham orgullós, l’ham orgàstic; tots tres criden; potser criden massa, car la porta s’obr.

i amb quin plaer més vergonyós, no arribava aleshores, fingint escrúpols, el capellà de torn de la falòrnia religiosa ambiental.

tant se val; aquest environament és tot abocat a la generositat, els dic.

som-hi amb impunitat, germans; cardéssim sense miraments i amb el verriny més patètic; si tot és fet si fa no fa gratis, els inescandallables desigs sempre ens sortiran bon mercat!

en àvol delit ens trobàvem, els quatre plegats, nimfòmans sense altre trofeu que el del vergançó escarransit ans pansit.

i ara sense situacions subjacents conflictives ni malentesos rebecs qui encoratgessin el divorci, hi gaudim de valent, a instàncies ans exemples representatius de les actrius qui més s’hi coneixen en aqueixos tipus de penetració.

hom s’hi lliura en sacrifici qui prèmit rai rebrà; hom exerceix el perfecte fal·lus i llavors se’l submergeix als traus on el feble formigueig esdevé ara mateix extrem.

som-hi, som-hi, com deia, fidels vencedors de la compassió al descordat marit; ara tots ens entrecardem, tres mascles, una femella, encadenats en les tasques dels orígens, baules perfectes de l’escala qui mena, us hi jugueu collons el que volguéssiu, al paradís vermellós.

encadenats doncs en baules o dècades, cascú donant pel cul l’altre, una erupció de paral·laxis ens enterbolí ans fragmentà cada noció.

del pis de dalt sentírem retrunyir quelcom que queia i llavors l’esclat nerviós d’un altre marit qui efímer s’emancipa.

no sé qui sou, si pintors de parets o electricistes o decoradors o qualque capellà qualsevol, no sé si instal·leu mobles i cortinetes i merdetes, o pedaços i pegats a les animetes; només sé que si em torneu a demanar què em sembla la cagadeta que poseu o no feu, us dic, listen, I don’t give a shit about the paint, or the lights, or the pictures, or the furniture, or heaven and hell, or whatever, ok?

i just fucking follow, ok? she’s the fucking boss, ok? she’s got the fucking purse’s strings? she’s got the fucking law and nature on her side, she’s the one that’s allowed to deal with her body, she’s the producer; i’m a nobody, just a fucking poet; and i don’t give a shit about all those womanly trifles, only that unfortunately i’ve got to eat, and i’ve got to crash somewhere, that’s why i’ve got to follow; i wish i had a fucking dime to my name; i don’t have it in me to start again; so, i just follow and agree; hey, whatever you give me; it’s perfectly ok with me whatever the shit you do in here, provided you do it fast enough, and vacate the premises before she catches you, because she will find fault, rest assured she will find fault in whatever the fuck you are doing; whining is her anthem; me on the other hand the only thing i crave and care about is privacy; those are the goods i want; that nobody annoys me as I annoy nobody; just a fucking little poet am i, and happy to oblige if you keep your peace; but don’t fucking tell her that i told you that, or i’ll catch hell, and you’ll be coming back here for weeks on end righting all the wrongs she’s bound to find after you’ve said you were done; let me take the fall for you, if only you finish fast enough and just fucking go, go... go...

tantost el profeta de dalt frenava, els quatre prototips de baix aturàrem d’imaginar imatges incòmodes; esdevenim peculiarment pessimistes; sense fer-nos notar gaire sortim al balcó, cascú amb un cigarret al musell.

l’espinada de la meua dona era intimidant; sofregalls indelebles marcaven les dècades on tornava dels indecents gambits.

se’m tomba i em mostra el que duu als llavis; no és cap cigar; és un altre fal·lus d’home qui babau el perdé.

car son cony és guillotina.

el cap em balla; marejat, retalonegí fins a a l’armari; em fiquí l’uniforme que tant el cos em constreny; les insígnies rovellades diuen el meu rang; ella encara riu, congenial.

arruïnaves la meua reputació, amenaç flonjament.

amb dràstica empatia el capellà i l’estrany m’assenyalen cap a llurs entrecuixos; hi mancaven ja els fal·lus.

tornem-nos-en a la guerra, companys, enlloc com allí no trobarem la pau, concordàrem doncs.

~0~0~

Com era jove i podia escapar’m corrent, amb bones cames i vigoria excedent, espiava pertot, portes, finestres, balcons, ascles, escletxes, esquerdes, traus de pany; noietes qui se n’anaven a clapar; mares joves qui s’havien d’aixecar a donar de popar; dones qui se la pelaven, conyet tot vermell; parelles qui cardaven a qualsevol hora de la nit...

na Llúcia perdia la barça
na Trina se la trobava
del tel només en restava
cassigalls i la filagarsa.

De vegades, massa enamorat, havia de fer relliscar petits poemes anònims de la meua ardent declaració a les bústies o a les butxaques o als marxapeus o als llindars o als ampits... o els sedegosos paperets els jaquia secretament anar que s’envolessin i volessin (enduts pel benèvol llebetjol) devers llurs terrats, terrasses, galeries, balcons, entrades, barces... Eren odes flagrants vehementment dedicades a les caldes beutats qui tant m’exaltaven.

Una dona particularment avinent i galana a qui li fiu el poema propvinent, em va picar l’ullet, em va ensenyar la cuixa, un bell jorn qui ella tornava, carregadeta, de la plaça... i jo tot empegueït, fent veure que no me n’havia adonat... mes es veu que ella mateixa m’havia espiat una nit on jo era a la finestra de baix esperant que aparegués i ella era a la de dalt on hi havia el canfelip i s’hi havia repenjat i en aquell instant havia passat un automòbil i jo m’havia fet l’orni, el distret, i la llum dels fars em va nogensmenys denunciar, i ara ella sabia que era jo qui l’hi havia doncs tramès, per mètodes furtius, vull dir, el poema que potser al capdavall li va abellir bon tros...

I em va dir: Porta’m les bosses, Emili, vols?

I és clar, els li portava fins a la porta, i em va dir: Ets poeta, cavà? I es va treure de la butxaca el paperot on no feia pas gaire li havia dit que...

abans no torni amb passos bruscs
el vostre marit dels rims fuscs
i lleigs costums d’anals etruscs
(qui al mal trau van con si són lluscs),

ara us m’atans (follet d’ulls cuscs)
al pit i les mels dels dos ruscs
i, entre cuixes, als dos mol·luscs
de salabrors plens i bons muscs.

I vaig haver de fer, flèbil, que sí, vermell fins a la rel de la clepsa, i frèjol bon tros, i amb cames febles i tremolenques... ara pràcticament sense veure-hi de cap ull, ben marejat... i tot seguit vaig veure estranyat que es bellugava molt fimbradissa i es feia estreta i, a base de muscleigs i botets i escarransiments, sense tocar’s enlloc, vaig veure que es posava els sucosets embalums (natges, ventre, pits) amunt i avall fins que... fins que no li van caure les calces... i, amb posat murriet, me les va regalar!

I em va dir: Vine cada vespre a dos quarts de set; vull que em passegis el gosset.

I me’n vaig tornar a casa, a ensumar-hi adeleradament les calces, doncs, i a pelar-me-la-hi com un desesperat.

I a dos quarts de set ja li era a la porta i el gos (el gossot) era un malparit qui es cagava pertot arreu, qui bordava a tothom, qui se m’escapava contínuament. Esbufegat, li anava darrere fiqués on es fiqués, i n’acabava malament rai, fiblat per tota mena de bestiola de matoll espès, apedregat pels apedregadors de gossos, mossegat pels gossos enemics (el meu cul i cames objectiu molt més factible que no la gola de llop del gos), i bastonades i trets que calia esquivar rai... i ja, com al cap d’una hora o dues tocades, arrossegava aquell cabrit de ca a ca la bella mestressa imponent... ella (collons si feia goig! com més dura i imperiosa, més la trobava magnífica i adorable), ella, com dic, m’obria la porta i apareixia tota formosa i dominant, ídola de qui la condició d’íntimament inabastable és contingent al seu alt existir... i jo romania petit-petit, inclinat en el meu oferiment... i ella, ni cas... Agafava el gossot repugnant, i si em pagava amb un somriure oblic, ja me’n tornava a ca meua de joia ple i amb el cor sobreeixint, fent saltets i sense que re no em fes mal. I l’endemà hi havia de tornar, de grat (per força, però de grat). I allò va durar el que va durar. Molt de lluny en lluny, em lliurava, displicent, les seues calcetes brutes... i llavors, ah, escàndol de la felicitat extremadota! Com m’esventegava cap al meu racó... l’orgia i la disbauxa s’hi instal·larien fins a la bogeria i l’exhaustió.

Per les nits, re. Ara el gos em coneixia i, és clar, no gosava anar a espiar la meua deessa qui l’adust etrusc es cardava perversament. No fos cas que el gos em reconegués i ho revelés a l’àrid marit qui potser trauria l’escopeta i em fotia un ull enlaire pel cap baix.

Fins que per sort...

ah atroç velocípede
atrocitat veloç
velocitat insípida
m’ha trepitjat el gos.

Li vaig escriure aquesta noteta delicadament versificada damunt la desmanegada carcassa del ca accidentat que, ja amb eixams de mosques per gambuix, li jaquia estesa al llindar. I no m’hi vaig atansar mai més.

Tant d’espiar per traus de pany en la foscor, les insolents lluentors de dins m’enlluernen durament i m’encenen als ulls boïgues indelebles. Els boteruts ocel·lats escotomes esdevenen aparicions grotesques, procariotes absurds qui em suren i neden fins que m’han entrevingut, paràsits, el cervell, ara pergamí esvellegat perquè amebes i serps de vidre, i boes i tot, hi escriguin incessants llurs palimpsests.

ah nits bòrnies
d’escalabornades còrnies
de replecs amb hèrnies

perquè les pells ebúrnies
amb d’altres estructures càrnies
no em trastornin ni mig orb no em tornin

davant els erts matrassos en búrnies
oh astres nocturns
oh forats negres sense més espurnes
qui en fotria l’orni!

ara, oir converses d’agapòrnies
qui no amollen sinó falòrnies
això em treu de polleguera
canviéssim doncs de tresquera.

Rere l’esquer favot de l’esperança, s’amaga l’ham esmolat de la cruel realitat. Tant se val; el que veig i el que no veig, tot s’equival.

sóc com en Pancraç Carnal
escorniflaire atroç
qui per un trau espiava amb l’ull de vidre
qualque bord de dormilega pigre
i fou la seua diagnosi (errònia)
que doncs el que veia fos
bugre irrumant (i irrumar és ben humà)
irrumant son tigre
i que els roncs fossin doncs
del tigre alegre els roncs
(car corruqueig de tigre o gat
si fa no fa tot plegat).

I llavors les nits malastrugues. Trescant per la verdesca no pas idíl·lica ni amb els peus ans infernal i reptant, amb la ventresca, com llimac qui el bec inic percaça i se’l cruspiria, en l’abís infinit del no-re tot d’una empentat, ell qui encara és jove i no ha tastades les mels de manta llimaga, fugint jo així mateix de qui m’ha sobtat, i em ve darrere amb el trabuc a frec de tret.

Com tots els fugitius, llur sang la flor dels esbarzers, la meua per les arestes paral·leles de les banyes de l’escanyapolls lluent no rau. Cruel avolesa de l’esfera a mig arrodonir; maror de sofre ran de terra m’ofegava; eixams en esgambi em prenen per pinyol a corcar; covaré tanta de nafra dins qualque cova de garbuixos o arabescs plena damunt els murs vellutats, i em cagaré pels bruits de flèndits remoguts cada camí que les feres qui hi deuen viure no se m’atansaran.

Encara estic recordant la meua heroica jovenesa solitària. Massa de treps; m’he retirat. Rac al cancell esperant femelles.

com tots els Emilis duc sis dits a cada peu
monstre d’atàviques singularitats
molt preuat per les dones de misteris glotes

se’m guaiten l’amplitud de les botes
i llurs conys es tornen llefiscoses gotes
de vescs que collarien a llurs ulls de pop
els dotze tentacles d’un cony més autònom
qui fimbradís corregués pels velòdroms
pels sems cilis de tot lo món admirat.

No sóc com els putrefactes escàpols qui fugien de la badia de Nàpols; ara damunt els creixen bàbols, s’hi deporten holometàbols. Jo tornava a casa i festívol em llevava les sabates. Damunt cadira de boga, contemplant cada simple exemple, sóc el deuetó del temple, pit eixamplat. Les mestresses i menestrales saben quins peus no calç, i com la fot d’ampla, amorosívol baronívol sàtir, i no gens car.

~0~0~

Q.Q. LXXVIII

2011-06-30T12:59:00.000-07:00

Q.Q. badant al banc de la plaça (78)

A un banc de la plaça Estació
faig córrer la imaginació
(d’altres volen que els corri la musa)
i em vincl amb dissimulació
per a guipar vèrtexs d’hipotenusa
entre les cuixes de cada mare qui n’abusa
vinclant-se a fer cas del minyó.

~0~0~

Sóc na Katiuixka Espargaró,
virago de cor traïdor;

com fa cap a casa el marit,
li fot un bony,
li trac el vit,

si hi ensum cony,
un tall li n’hi faig... en rodó.

~0~0~

El savi ocult
és qui faculta
sovint l’estult.

Cofoi té el vult
quan me l’insulta:

–Raus sense indult,
ningú t’indulta...

És (cony!) d’incult
de dir-me “inculte”!

~0~0~

Via franca al progressiu Morell!

Heus ací el progressiu Morell,
cada dona s’enamora d’ell,
li mostra les calces de samitell;
els homes rere el finestró vermell
s’amaguen avergonyits, i mai
no deixen d’admirar’l ni dir renoi!

Els menuts el veuen de ninot heroi;
les velles se senyen i es caguen d’esglai.

Via per a en Morell, el progressiu!
Que se’ns pixi al cap, que ens hi faci un riu
on vulgui, o que en pau ens torturi el piu!
La qüestió que ens tingui de veïns de niu!

Car tindre’l a la vora vol dir no dir mai ui!
i dir, al contrari, prou estic i sóc millor avui
que mai de la vida ni fiu ni fui;
tothom qui ens contradiu pot aixantar la mui!

(I, si no l’aixanta, lluny de la utopia
al ganyó, sense cap prosopopeia,
el fem naufragar... i, si és doncs paia,
ja pel cul molt lentament li puia,
molt patètica, del naufragat l’ampoia.)

(Car tothom prou s’ha de fer fotre
si no n’està d’acord o fa el neutre,
si per cap mala idea es deixa escometre,
d’heterodòxia en beu un litre
o s’equivoca, retrògrad, de teatre.)

Ucasos d’en Morell progressiu!
Estàtues per al progressiu Morell!
Cal adorar’l i obeir’l... o, ull viu!
Ens titlla la història de poble mesell!

~0~0~

monument jacent

fos hi rac
estatuesc
la meua beutat closa
fosquedat dels trops
invisibilitat dels fils
velluts de verdet
fugisser esguard
impacte d’ió
lluentor nova.

~0~0~

Sóc el mitjamerda “Serafín”,
la meua dona és diu Josephine,
i la tita faig... napoleònica.

Quan davant d’ella me li afín
i li dic que, ara venint, li desaixafín
el cony qui amb els ulls encofín...

em respon amb rialla sardònica,
i em diu que, pobrissó, prou desafín,
que, si tinc la dèria faraònica,
i la imaginació hiperbòlica...

la tita la tinc no pas autèntica...
just residual o simbòlica,
espectral, platònica,
preliminar, embrional,
rudimentària, residual,
seràfica, entelequial,
degenerada, borbònica.

~0~0~

exposa-ho i presumeix-ne

tothom es veu que s’escarrassa
devers un màxim vanitós...
per xo alguns a doll fem rajar el setrill
i no diem pas que som dolents...
ens diem, plens d’urc, els pitjors!

i no diem que la fem petita...
diem que la fem tan petita
que se’n menja la tita la tita
pensant-se que fos gra de mill!

~0~0~

Va passant distret, sense gens d’ínfules, estort i allerat,
dient-se que tot el que tenim al cap, algú o alguna cosa ens ho ha ficat;

després, amb el que hi té dins, el cervell manefla trena nous fils,
que, si és ambiciós i presumit, vol que s’enfilin pel cervells dels veïns,
i, si no n’és doncs, diu: falòrnies rai, i no en fa ni muntanyes ni escarafalls;

s’ho desa tranquil — s’estima més llepar una figa que no cap fil.

~0~0~

Juggernaut

Això és mamotrecte no apte
(que és clar que no vol dir inepte,
encara que en aquest cas ho sigui);

com monument sagrat, carro corrupte,
o carraca amb ninots de pompós concepte,
baixa pel carrer amb soroll interrupte,
i els badocs volen que algú els pessigui;

tot i que cascú és prou crèdul, i beneit i accepte,
pretenen que no es creuen ara el barroer recapte
que gros els envesteix, embalat i en orrupte,
i diuen que potser volen que algú els en desdigui;

“que patums i panjandrums i llur rescripte
(car no som prou teòlegs), ens donin el propi precepte!

“què cal fer quan ens fa cap abrupte,
i mentre gloriós de sang ens escatxigui
aquell altre pas de qui hom és adepte,
religiosament oferint-nos-li-n’hi al rapte?

“com als peücs de l’ase qui duia aquells altres a Egipte,
ens l’hi llencem a les rodes i que ens hi peucalcigui...?

“o ens li apartem del davant com fementit copte
(més tard de l’infern condemnat al roent exabrupte)...?

“o morim xemicats i contents... és clar... excepte... excepte...
que, per fer que llavors el ric qui el mena més fort no se’ns en rigui,
no serà pas que déu (el seu, el nostre, o un altre) també més fort no ens castigui?”

~0~0~

Arc de Triomf

(o del pont dels ases en un imf
al dels asos en un omf)

Érem els campions de la rucada
i del vers fàcil i pansit,
mes llavors fa cap l’erudit
més pampana o eixerit
i, vés a saber què fotza,
mes resol que som del dotze
o del quinze, o del divuit...

vull dir, segles... sengles segles,
sigles, segles de conduir rebuig...

i, on abans fórem d’albellons caca,
ara som al sobrepuig
del vers gràcil, nocions esteses
(perles de les savieses),
i bon humor gras i sa,
i som dignes del Parnàs,
de la musa padellàs,
i de fer pam i pipa amb un nas
tot pigat pel mal gavatx...

i els rucs dels segles vintens
es faran ben fotre pla;

tots lligats a la mateixa estaca,
hom els permet de peixar
només al voltant del femer on som
(puputs naltres campions
i crescuts crestuts crestats;
pobres faves ells, amb l’enginy tot rom),
rodant i rodant com cabra histèrica,
o com boc qui jeu al llaç,
sense poder mai anar més lluny
ni veure-hi enllà del nas...

com erudit acadèmic,
vull dir, d’estil gavatx, veient de bah,
de bé, de bo, de buh, i de vi, maleït endeví,
en vellúries i endreçúries,
imperis, plèiades, Empúries...

i no pas en els sòmines qui ens pixàvem ací,
als peus dels arcs de les velles glòries espúries...

ell hi ensuma flaires transcendents de mòmies,
naltres ximpleries, putrefaccions,
bòfies, diarrees, piúries.

~0~0~

Colomí

—colomí, què fots ací?
tan llunyet de la vorera?

—tinc por de les colomines,
tinc por també del faquir
qui a la cantonada espera
prendre’m amb ses urpes fines.

—tens por de les colomines?
per xo estàs tan arrupit,
covant a la canalera...?

em sembla que ets estranyet!

—tinc por que em xafin tot net;
heu vist com treuen el pit
i belluguen el darrere?

—això és perquè són putetes,
com totes les femelletes;
no vol dir que et faran mal
ni que et rompran el perpal
que duus entre les cuixetes.

—això dieu; i el faquir?

—ah, el faquir és una altra cosa;
si té gana, sense nosa
que t’enxampa i se’t cruspeix;

se’t fot com el moix el peix;
d’això tens raó de témer...

mes sàpigues que tot crema;
crema part de dalt el Sol,
i crema el bec del mussol,
crema el bec de l’esparver,
el de l’astor... i el cuiner
qui apunta per la lluerna...
t’engrapa pel coll o perna;
de tu en fa manta de derna,
i, au, al pot que bull no vas!

si vols, arrufa-hi el nas,
mes només t’ompl el cabàs,
la vida (i és divertit),
de perills, i bona nit!

—collons, més acollonit
no estic doncs encara ara!

quina vida més avara!

per baix faquins i faquirs,
per dalt astors i cuiners...

(em dieu que així és com és:
que tantost hom existís,
pot jeure o jugar al parxís,
fer la guerra, o pujar el cim...
tant se val, l’atrapa el crim
de viure per a morir!)

—tens raó, mon colomí;
per xo et dic: què fots ací?

tant se val tot el que facis,
que cardis, o t’escarrassis
que ningú et pugi a cavall...

tant si ets damunt com davall,
sempre quelcom ja t’enxampa,
com llamp sobtat qui t’enrampa...

és la Mort, i ja has fet prou!

—fotre’m goig; em cag en l’ou!
ja em podeu ficar al calaix,
em tiraré daltabaix!

—de re et serveix; pots volar.

—volaré doncs fins al Sol!

—volar-hi, no hi vola qui vol.

—moriré en l’empresa, heroic;
o potser acorat, estoic,
per l’espasa de l’estàtua!

—quina idea, noi, més fàtua!

tenim un Colom famós;
no l’eclipsaràs ja pas!

—un Colom tenim famós?

—l’inventor de l’indi gras!

—se’l menjava cuit o cru?
(no em digueu que sou perjur!)

mengem, els coloms, persones?

—el Colom tones i tones!
i és català, com tu i jo!

—“com tu i jo, fot-te’l rodó;
com jo i tu, cruspeix-te’l cru!”

català i cafre és tot u!
pertot arreu la maror!
amb ous i cua de q!

—era un Colom destructor;
el flagell d’un continent!

—ai, collons, si em feu content!

vull ser, amb tanc i avió,
com ell, i occir milions d’homes!

ara revisc, prou de bromes!
s’ha acabat, com cada jorn,
de dalt estant, fent el sorn,
espiant les colomines,
i pelant-me el ble cremat!

ara faig força al terrat
i, amb ires columbines,
tost seré Colom salvatge
qui es fot humans per farratge!

això és viure: anar matant!

—(collons, se n’ha anat volant.

ai, joventut, joventut...
sempre reus del desencant.

me’n vaig a prendre el vermut.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera
tot tacat de colomassa
cap a la font de la plaça,
no pas gaire romancera,
peon com la pastissera
tota prenyada de pans.

No m’hi envol com fan els fans
qui alenen el Vic i el Reus;
hi vaig com els bons ateus
qui van a missa de Rams,
a escoltar-hi cretins brams,
estil dels dels elefants
com hom els treu un queixal.

Car bon pic prop el bassal
davant la font de la plaça
m’hi voldria rabejar
i fer net de colomassa...
com qui el van a batejar,
m’ixen noses i ànsies vàries,
car hi veig a les fondàries
mant de burgès ofegat
per tanta d’hipocresia
que, mentre viu i fa via,
l’ha anat encarcarant.

Es veia, jove, gegant
i, on s’hi hauria pixat,
ara, nan, hi duu el fill gran
que el bategin de cretí.

Em bres com al balancí,
sincer i dubtós colomí :
em fic o no em fic ací?

Si em trac la merda que duc
per a posar-me’n de nova
és com qui cova minova
perquè en desclogui nou cuc;
més val engrut conegut
que no el que et pon el cucut.

Perquè cap altre no em nogui
ja em trauré el mal quan ens plogui.

Així que dic passi-ho bé
a la font dels ofegats;
potser, tot merdós, els gats
encara m’emprenyaran menys.

A la vorera també
hi passen colomes prenys,
com pastisseres amb pans
al si de llurs davantals.

Tots prou naixem esperits sants!
Als becs no hi tenim queixals,
tampoc a les llengües pèls;
som de debò els reis dels cels;
alats volem pels alts dalts;
per les parets fotem salts,
pels funicles equilibris;
som dels missals els ex-libris.

Si hom de vorera és rei,
poc li cal cap més remei.

~0~0~

Sóc el colom qui al greal es caga
un cop l’any, amb ambre acampte,
que el colomaire amb molt de compte
recull com en pergamí transsumpte
que del palimpsest de greu assumpte
repeteix per a la cretina nissaga
els manaments que la fa exempta
de tot símptoma que l’irredempt tempta.

De l’atroç colomer al transsepte,
cagant-hi jo, tot hi és enrenou prompte;
xixelles, tórtores, tothom m’intercepta,
tudons i xurres segueixen la recepta;
aturarien mon vol, no volen pas assumpta
la meua caca pura; sota cap concepte
que la meua divinal merda, presumpta-
ment alada, que el colomaire aprompta,
atempti la fugida sense pagar acompte.

Car el colomer sencer prou descompta
que de la merda de llur campió,
panacea santa que de tot pecat destempta,
en romangui prou entre els de llur boldró.

–Que es fotin els cretins i llurs atrafegats ofecs;
poc serem solidaris amb l’espècie maleïda
qui ens vol tots ponent-los, o beneint-los, o ja fregits;
de bones intencions l’infern n’és ple; som-hi tots, i fem recompte!

A l’aldarull i al garbuix, i amb revolades, engelosits!
La seua merda és nostra, oh, pàtria envaïda!
Caguem-nos tots ensems al greal ara, en roí apedrec,
i prou veurem com el pec colomaire se’n bescompta!

Guaiteu, els cretins ja es tornen més i més flacs,
afalaguen llurs déus perquè els tornin els afalacs;
mes ara llurs déus som nosaltres i caguem mortal;
se’ns moriran com qui confon remei per orinal.

(No saben els cretins que, només amb ossos d’ocell
i alats, foren celests, i sublims tant ella com ell.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
fic notes a la carrera
de cada vivent qui oïsc
creença dir barroera.

De qui s’hi arrisca, el risc;
cada cagada, asterisc*.

*(Més val que visquis com visc;
no et trencaràs el menisc
ni et faràs lliscar cap disc...

Ni faràs mal a ningú
si et cagues al cap d’algú
qui es pretén més alt que tu.

Tot és fer i ocultar el cul;
suputar fóra de nul
que qui et sura, paraclet,
o guaita pel parapet
és qui se’t caga damunt.

Se’t caga qui ja ha fugit
com un altre sant esperit
cap a un altre transeünt.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i em confonen per ampolla
com si fos cosa de vidre
i algú se’m vol beure net...

a l’embriac la marrera
li espicós, sens fer forrolla,
i als collons, com si són hidra
(com si m’assadoll de sidra)
me li bec sang a galet.

~0~0~

Si sóc colom de vorera,
farcit d’anys, llosc i miop,
ulls vermells, amb tels a sobre,
no veient bé qui és qui cobra,
ni qui rep fort de retop,
ni qui se’l menja cap fera;

ni qui amb altri s’estavella,
ni qui recullen amb pala,
perquè n’hi ha un qui s’embala
i passa, damunt, la rella
qui cada tija anorrea
de passant per pas de zebra...

(Groc de rovell qui es rovella,
vermell viu damunt la brea,
sang i asfalt i, sobre, el gebre
dels bells bocins de cervell...)

És com qui em treu de gairell
gràcies i joies del viure:
veure d’altri com l’espitxa!

És tan trist de fer-se vell!

Veure els humans fets salsitxa,
carall, tu, per a això hi som!

Ulleres vull per a viure,
o altrament no sóc colom
com cal, satisfet i lliure!

~0~0~

l’organista magritxol
i l’oda seua al greal

n’hauria dit flor ideal
que ensumava amb goig humil,
tret que una nosa banal
me li lleva el punt focal;

era un mosquit sens estil
qui de l’ample gladiol
en davallava el pistil
(de prop aparia esqual
qui em mossegués el pernil
o que amb dents de cocodril
anés pel meu engonal)
(calfreds em van pel bigal)

mes ara que estic tranquil
diria que s’equival
a un altra imatge infantil:

l’efígie meua, fecal,
davallant pel peristil;

en aquella hora vespral
a l’orgue perdia el fil;
hi tinc un públic hostil;

més tard, fregant-me l’urçol,
esglaons de peristil
davall com fa, sens estil,
el mosquit no gens gentil;

era el mateix mosquit sol
qui se’m fot al faristol
mentre toc el “Parsifal”
tot endalt la catedral!

“quin organista més ful
(deia cada datpelcul),
s’erra de nota cabdal;
transforma el bleix en bramul!”

“calleu, bah, m’ompliu de dol;
no veieu que al faristol
la pota del mosquit sol
em fa el fa, re, i el re, sol?”
(els retrec no gens subtil
com si són el meu pupil);

(em repten com al futbol,
amb espinguets d’anafil)
(i qui no xiscla, fa un ganyol
del més indecent guinyol);

ja com cargol de juliol
me’n vaig sense dir mormol,
amb mal de ventre, i el vol
eixalat, i amb un llençol
que em tapa els ulls de mussol;

a casa sobreïxc de fel,
i ara em gratava a repèl:

per si era poc l’infidel
mosquit qui de soca-rel
se m’enduu el jorn al sorral,
m’ha picat amb molt de zel
just a la regió anal!

ara hi burx amb molt d’anhel
com si hi sóc mosquit cruel;

per fibló, l’ungla fatal
qui em forada el pobre cul,
qui em fa fotre amunt l’udol
que rima amb el so irreal
d’aquell cony d’orgue gandul
i l’alterat faristol!

tot plegat, quin paral·lel
amb allò del “Parsifal”:
ell el drac de l’orinal,
i jo el mosquit pagerol;

ambdós matem l’animal
per heure l’hora com cal;

ell amb crits i gens manxol,
jo anar fent amb la mel
de l’opi, de l’alcohol,
filtres d’amor en vial,
somiant truites com betzol...

maleint en Titurel,
la verge puta, i l’asil
del mag qui sempre pren mal
repenjat al barrastral...

trists contes rucs i de ral
pintats en auca pueril...

fum de narguil
pluja d’abril
plor de bacil
invent senil
te’m menj l’alfil
meuca viril
paga-me’n mil.

~0~0~

manxista

mireu que bé – atansem’ns-hi tots;
bufarem volves a pler.

mireu qui ve – atansant’ns-e;
bufant fort i sencer.

manxa i manxa,
manxaire,
sense jaquir de manxar mai.

a cada forat hi manxa
i aixeca molta de pols,
i brossa,
i estalzí,
i abelles i vespes i eixams
de cuques de totes colors,
de tots escàndols,
de totes llavors de flors.

el seu manxisme
estimula les dones;
se li obren els forats
perquè hi manxés si li vagava mica.

manxaire manxista,
al manxisme més dogmàtic,
més pragmàtic,
més magnètic,
més partenogenètic ell sempre tan dedicat.

quin disbarat d’home
més meravellós,
uberós (saps què? ple de llet)
i colós,
no gens vergonyós,
d’enveges i desigs estovador,
com matalasser amb flingants i vergançons
d’alta qualitat.

~0~0~

Obrer pencaire, taciturn,
sense vans anhels de glòries ni cap neguit al món,
ni picaós irritants d’heroi qui àvol dimoni mena a la catàstrofe,
ni l’afany d’abassegar-ho tot que impel·leix el monstre exuberant
qui la genètica cruel fa creure gall de panses,
i qui arrabassaria doncs tota la merda, i els conys i els jutges,
molt poderós ell (i me li’n ric), empès per la voluntat d’imposició
que malignament i aliena el posseeix, esclau de ses tendències folles.

A la feina se’n va o en torna l’obrer desposseït de constrenyiments obsessius
que el durien a restrènyer’s i a enllordir’s un esperit seu,
enjòlit inconsútil immaculat,
sense fúries,
ni llogaters embogits pels mirallets de les capsetes buides.

No sent sanglots ombrívols ni renills de malaltes cavalcadures
qui els flagells ens duen, o la darrera invasió per ara,
ni panteixa amb l’esforç que es pren amb l’adient mesura
ni retorna a cap pàtria enyorada ni distòpica:
sap que Ítaca és la mort,
amb no cap pressa s’adreça a la propera etapa.

~0~0~

l’univers és un racó infecte

l’univers és un racó infecte,
l’univers és mamotrecte relicte,
convicte estront putrefacte,
cagat per qui sap l’aspecte
de quin contacte selecte
entre productes en conflicte;

el veredicte no pot ser més suspecte,
fa tot l’efecte que el cagaire interfecte
s’afegeix al femer estricte
i n’és un altre abjecte addicte
al rodar sense cap cap ni prospecte;

en aquest univers dejecte
tot el que hi existeix és defecte,
cada subjecte objecte incorrecte,
tothom subproducte imperfecte
parlant el mateix dialecte o eructe
del... “et fotré si fotre puc-te”...

tots hi rebem el mateix tracte indocte,
cada reducte qui som rep l’impacte
del mateix dilecte delicte:

amb cada atac o bac inflicte,
ens periclita el cos derelicte,
i allò ens tol vida o intel·lecte,

o esdevenim ficte cos aflicte,
abstracte artefacte inducte
amb tots els mals del trajecte;

ficte cos o estrany extracte
qui sempre amb la mateixa conducta
en zona d’interdicte pernocta;

la nit és infinit districte
on dicta l’edicte d’eterna vindicta
la casualitat de l’arquitecte afecte;

allí tot hi neix i mor sense cap respecte;
s’injecta indirecte qualsevol lligam electe
i el que en surt, tu, jo, o l’insecte,
cossos de ficta secta qui s’autodetecta;

tost, si pogués, se’n retracta:
la mort pertot, re no jaqueix intacte;

per molt capdecony predilecte
que et creguis, i de més a més catafracte,
com tot el conegut és ficte
(ficta la física, tota la història ficta),
vius doncs com visc, en un món ficte,
i si et penses que mai ningú en surt invicte,
o mig erecte i heroic, amb caient circumspecte,
o si més no, “espiritual”, qui l’olfacte
o la intuïció a “quelcom” connecta,

beu del mateix noc qui tant et delecta;
la teua ruqueria t’ho fa veure tot refracte;
jo de tu, ficte projecte, em moriria a l’acte.

~0~0~

Home amargat
banc escrostonat
ànima nua
el cel hi menstrua
horitzó apagat
t’hipnotitza el forat
fosc irrespirable infinit
on absent i extingit
tot se t’esborra...

~0~0~

Els gegants assassins i llurs assassins

2008-10-10T19:26:00.000-07:00

Tothom assassina quelcom (o Del sublim al ridícul, poquet rai)

1. Assassinant la mosca (escriu en Le Clézio, J.M.G.)

Tantost m’atansava a la taula que l’hi veig – de cara a la nit érem, si fa no fa a tres quarts d’onze. Damunt la taula cremava amb força la bombeta que feia una llum groga, una mica bruta. Me l’he esguardada una estoneta, la mosca damunt la taula. No es bellugava, al bell mig de la coberta d’un exemplar de Time. S’havia instal·lada damunt el perfil mig verd mig blau d’un home dibuixat. Escrit en lletres blanques, al capdamunt de la coberta de la revista, orlat de vermell, hi deia: TIME – The Weekly Magazine.

Confosa al glauc del dibuix, amb prou feines hi veies la minúscula taca moreua. Amb una mica més d’ombra damunt el paper lluent, o si aquell número de la revista hagués set de dol nacional, llavors qui l’hi hauria vista. S’hauria envolada passats qualques segons i s’hauria anat a posar damunt el fil del llum, fora d’abast.

Massa tard; ara ja l’hi havia vista.

Sense fer soroll, me n’he anat a cercar un diari doblegat i, bo i confiant que la mosca hauria fugit, he tornat. No havia fugit, però; encar hi era.

Immòbil, amb el diari a la mà, me l’he esguardada una estoneta. El seu cosset era ple de vida, amb aquelles aletes fines i lluents, i el borrissol a la panxa. Me li guaitava també el caparró, aquella boleta vermellosa que no era sinó un ull. M’abassegava la immensitat de la cambra buida que em voltava, aquella cambra de racons foscs, amb mobles gegantins, el sostre esblaimat, les finestres amples com el cel. La mosca i jo habitàvem el mateix indret; en aquest instant compartíem el mateix espai, la mateixa nit. Les seues potetes hi havien caminat, i hi havia begudes les gotetes d’humitat, i hi havia xopada la trompa delicada en els grumollets de confitura que havien caiguts a l’empostissat. Damunt la pols, una mica pertot arreu, hi havia posts els seus ouets contra la mort.

Damunt la revista, la mosca hi feia qualques passets. Ha anat d’antuvi cap a l’esquerra, s’ha aturat, i llavors ha reprès camí cap a la dreta.

La llum intensa i llorda de la bombeta feia relluir les seues ales, i feia relluir el paper virolat de la coberta, i les vores de la taula.

El món silent i pla era l’indret on l’ha mosca era. Feia l’efecte que així estàvem, ella i jo, anys i panys, en aquesta cambra, un davant l’altre, en aquest precís, calm, perllongat instant mai nat i de mai acabar-se.

Ara m’ha semblat que anava a envolar-se. L’amenaça i l’odi han esdevingut tot d’una tan densos i tensos dins la cambra que no era creïble que no se n’adonés. Era dins meu on tot es feia abominablement dur. Era al meu braç, a la meua mà dreta que aixecava a poc a poc l’arma. Hi va haver encar com ara un meteor de vida i drama, allà damunt, parat damunt la coberta cridanera de la publicació. Un punt negre i dolorós que em veia i sentia com m’hi vinclava. Li havia esdevinguda la sobtada muntanya, la muntanya de carn bestial que ataca i mata.

En sec he colpit.

He agafada la revista on al gra negrós del ventre esclafat les ales estripades i les potetes li remaven en cercle.

Ho he llençat finestra avall.

Benaurança: tot hi és malentès en aqueixa idea. Car per què la benaurança? Per què caldria que fóssim feliços? De què es nodreix un sentiment tan general, i abstracte, i tanmateix tan lligat a la vida quotidiana? Tant se val la idea que hom se’n faci, la benaurança no és sinó un acord entre el món i la persona, és una encarnació. Cap civilització que fes de la felicitat el quest més important, no pot sinó fracassar entre la buida xerrameca. Res no hi ha que justifiqui una felicitat ideal, com res no hi ha que justifiqui una amor perfecta, absoluta, ni un sentiment de fe total, ni un estat de salut perpètua. L’absolut és sempre fora d’abast; aqueixa mitologia no resisteix la prova de foc de la lucidesa. L’única veritat és la d’ésser viu, l’única benaurança la de saber-se viu.

2. Assassinant la trempamenta (escriu en Vilòbit, Roure)

S’esqueia que llegia una revista a la banyera. La llum del Sol flaqueja fora i per la finestra comença d’entrar-hi pus tost foscor. Aixec els ulls de la revista i contempl les moreues parets on les pampallugues m’hi espeteguen. Dic: “Ep, més val que encengui doncs el llum.”

M’he posat dempeus i he estirat el braç xop fins atènyer l’interruptor. Ara el llum vellutat de la bombeta m’il·lumina la revista, que es diu “Plec Intercrural” i ensenya un cony jovenet, obertet, estretet i sucoset a la coberta. Part de dins tot hi són fufes i popes i natges, tret que a l’indret on hi cabia el text només hi diu: “Ull viu!” i llavors hi segueixen tres fulls buits, en blanc. Hum (allò deu voler dir una cosa o altra).

Havia apagada la ràdio. Hi estroncava en Bobby Darin a mig esvalotament. “Splix, splaix, I was taking a bath, relaxing in the tub with my rub-a-dub duck... a party going on in my living room, put my dancing shoes...” Hi ha cada anys milions i milions de ràdios que “cauen” (ací guerxina d’entès), cauen a la banyera dementre que hom s’hi banya, s’escau llavors un maleït espetec i, tururut t’empari, se t’enduu als negres llimbs d’estratosfèrica magnitud on eternament hi roseguen carbó els fracassats.

Ara, esguardant somiós i sominós tots aquelles xones, poblades i escarides, i tots aquells ostíols, amb morenes i sense, oidà, i les popetes! – (on els meus llavis feien inconscientment continent de popar-hi, com qui popa, amatent, “le poppe de la mamma”) – l’enteniment se m’ha envolat com un colom mig blau mig verd devers esteses de blancors amb nyapes d’estels (quelcom si fa no fa, és clar, car ens endinsàvem com vibràtils cilis als ovòcits de l’inefable).

“Pet de dona”, he dit, l’excitat magí com ara ensumant-ne la delitosa llunyana flaire. “Faldilles voleiants, a Fraga, estiu dels cinquanta; si tens deu anys, i ets assegut a l’esglaó de la botiga on ta mare és rere el taulell, i ella i una clienta d’aquelles qui només hi vénen a xafardejar-hi, hi són xerrant de coses, i te n’adones que ajaient-te cap enrere ulles cames amunt de la clienta, qui s’escau d’ésser la mare d’un xiquet més petit encar i qui coneixes, tot i que no gaire. Si te n’adones que li veus cames, i cuixes, i calces balderes, mal ficades, i doncs, adu pèls escadussers de parruf volcànic, i unes cuixes i unes cames, ah, reïra, vós, tan llises i blanques, només amb uns petits floquets de pèls negres i crescudets ací i allí, i, si hi romans estona, embadalit i entusiasmat, i mentrestant ta mare se n’ha adonat, i ara li fa signe, amb ganyotes d’ulls i celles, li assenyala silentment, a la veïna qui era d’esquena teu, de cara al taulell, i si la dona, tan avinent, i colossal, aital deessa, gegantina de cames, i cuixes, i cul, si només torç el coll per a tombar el cap i adonar-se’n què fots, i si decideix llavors de fer’s sonor un pet que tot de sobte t’esglaia qui-sap-lo, de tal manera que et desajeus d’un salt alhora que esclaten les escatainants rialles de ta mare i la meravellosa dona, ja em diràs quin paper, i quina confiança amb totes aqueixes valencianes poques vergonyes no has de tindre d’ençà d’ara, massa arronsat, paradet i cohibit, la careta que et cau de vergonya com una ràdio suïcida a la banyera...”

Ara, les dones són tan putes, que no? Na Susanna, emprant el pretext del bany. “Què collons sabem els vells, dels arbres? Només teníem ull (en singular, l’altre tapat pel tronc) pel nu cony repetidament foradat”, pensem els acusats. I el jutge, amb cara de botifler, en Daniel, és ell qui tanmateix se la cardà abans... I ara no ens deixa dir res altre que el nom de l’arbre, i per separat, com si això fos una altra merda de concurs a la televisió. Quan ens hi va la vida, jotfot Manela! És que hem donada l’excusa que no guaitàvem el cul de la bagassa, que estudiàvem els costums de certs insectes qui foradaven l’escorça – “xixins”, en diem al poble. Na Susanna li declara al jutge que no, que era banyant-se i se n’adona que els dos vells l’espien rere l’arbre. I això sí que és pecat! “Mes en realitat el que espiàvem era en Daniel i na Susanna cardant i, en acabat, en pic en Daniel havia fotut el camp cuita-corrents i cordant-se la bragueta, naltres allí romaníem, guaitant, amb bava en més d’un lloc, na Susanneta rentar-se el cony de la lleterada.” I ara ens volen estossinar ipso-facte no fos cas que encar goséssim de dir-ho públicament, i llavors escàndol rai, car en Daniel és jutge, i casat, i molt hipòcrita capità, oimés d’anyenca (rovellada) marrota de les essències pàtries, de les feixugues vàlues dels bempensants, de l’escatilosa sacrosanta enveja dels fanocs i de qui sap quina altra falòrnia. Ens diu, i té un dels seus moros feixistes amb la simitarra fent ziga-zaga damunt els nostres colls: “No podeu dir res sinó això. En un mot, o catacrec. Quin arbre era l’arbre on dèieu que hi estudiàveu els banyarriquers?” I l’un dels vells diem “alzina!”, i l’altre “llentiscle!”. I nyec, batzac! Dos caps antics que rodolen part de terra.

Na Cassandra duta a casa per l’amant i conqueridor: n’Agammennó. Na Clitemnestra, dona de l’heroi, allò no li fot cap gràcia, vós direu. Fa tanmateix el paperet. Ara ordena a les minyones que banyin la jove druda. Quan la té indefensa a la banyera, nua, refregant-se el cony amb sabó, allí l’occeix. I ara se’n va a l’altra banyera a occir-hi n’Agammennó. N’Agammennó, molt filosòfic, s’esguardava a l’hora de la mort el pipinet – el feia molt negligible, com tots els herois (lleis de compensacions s’imposen) – i es deia, molt grec, o millor hel·lè: “Hum, la punteta de mon pipí, pel que sembla és higroscòpica, car tothora una goteta hi penja…” I carxofa! La dona me’l capa i escapça en sec.

Ah, i una altra veritat com una casa diem els antics hel·lens: “Si et banyes, nua, a la font santificada, restitueixes la teua virginitat!” Així que, noietes de la revista, ja ho sabeu. Després de mes mantes cardamentes (el xup-xup que feia la banyera no era perquè bullís altre que de desig i enyor), en acabat de metrallades incessantment pels estupres que us sé lliurar amb lliurea de neta pell, encar podeu si voleu el tel tolt restablir i tornar-hi amb...

Llavors, de cop i volta, un esfereïment incommensurable em prengué.

Quelcom em creixia entre les cuixes! Un monstre capllevava damunt el cresp sabonós! Bongoig, l’esglai! El cor em fa figa! Car... Què era allò? Magnífic far, colós. Poderós ésser ardit: aliè invasor de superior intel·lecte! Amb ull hipnòtic, personalitat magnètica! Lluent seda d’epiteli rosa voltava el seu ull únic, car era, con dic, monoftàlmic, no pas solament borni. Era un ciclop. I esdevenia més i més ciclopi. Recony que l’acolloniment amb prou feines em deixava estrebar bleix.

El seu ull desdentegat, que és alhora boca i nas, tot d’una diu, amb veu de tro: “Em dic Polifem, i hi vinc en orri, estort, a adreçar els torts!”

Dic: “No sé què collons t’empatolles, mes si em vols fer mal, malament rai, que rebràs!”

Amenaçat per un gegant a la banyera. Això era gros. L’oi contra seu se m’aixecava com una trempamenta sedega de cel. El zel de sobrar’l i la rancúnia que m’induïa la seua invasió m’enfellonien qui-sap-lo. Prou sé que els dos compartim el mateix espai i el mateix temps, i adu la mateixa banyera, i sé doncs que hauríem d’ésser germans bessons; no; vull dir, bessons siamesos, units inconsútilment. Mes així i tot... La basarda immensa, la por sense fronteres et cicatritza l’ànima, te li fa créixer banyes, cotnes, cuirs, i et fa fer bestiades rai. Amb el Plec Intercrural li vaig ventar un cop sensacional.

–Ai! No em toquis l’epítoc, capdecony!

–L’epítoc?

–Darrer anell independitzable del cuc on, autònom, el sexe es reixinxola –definí, més savi el meu carall que no jo.

–Un cuc –vaig exclamar, terroritzat–. Un cuc!

Com qui abrandat brandeix un bran, l’atzufava de valent. El Plec se li abatia repetidament. El tudava com qui el vol fer cendres. I li deia alhora, amb tràgics esbiecs: “Mor, mor, maleït!”

L’ull començava de fer-li guerxines lletges. L’embalum gegantí feia catúfols, hò! L’arrugament se li estenia com empeltat per qualque malaltia hercúlia: la pell atesa. L’epiteli no era tan lluent, el cap se li torcia, se li destrempava... Mes l’ull encar diu: “Santa Cecília, qui despengué dos dies sencers en banyera ardent (cremant i flamejant), tanmateix n’eixia il·lesa, i llavors, adu després que li etzibessin tres cops de destral al meló, ei, ni l’hi asclaven. Així que...”

–Em dónes la idea que et vingui, no pas amb el Plec dels múltiples conys mocosets, ans amb una destral? No ets gaire viu, tu!

Va dir, enfonsant-se, recordant plepes lectures d’aquell plumbi Le Clézio dels collons: “L’única veritat és la d’ésser pansit, l’única benaurança la de saber-se pansidet. Car altrament aixeques massa el cap, i l’oi i la rancúnia que despertes en totdéu... tothom t’aporrina a cop de llavi, tothom t’escanyaria a còpia d’infidel vagina.”

Vaig trobar que tenia certa raó. Els conys de la revista gotejaven. L’hauré de penjar més tard que s’eixugui a l’estenedor de damunt l’estufa.

M’aixequí, heroic vencedor de qualque batalla. Ara em vaig torcar de cap a peus. Tremolava una mica per culpa de l’aigua que s’havia anada enfredorint. El gegant esquerat i adondat no deia ni piu. El sebollia sense gaires miraments als calçotets.

cuquets pel cel grumollenc i repel·lent qui se'ls enfonsa duts a martiri

2008-09-29T20:16:00.000-07:00

Pluges

Arrupit rere matolls d’atapeïdes fulles

Tinc aquella dona perfectament espiada.

A la gatzoneta, el raig dels seus pixats, agulles

De pinassa hi dansen, i gargalls de lleterada...

Oh escórrer's, mentre tu, cony, com llengües et desfulles

I l’espetec fumós fa ballar l’escarbatada!

Cada escarbat fa rais de pinassa si et despulles,

T’ajups, cony franc, i amollem pixats i lleterada.

Amb les calces al garró, i al melic les faldilles

Et culives a mig pam d’un paradís que aïlles

Perquè hi plogui or i mel, i no pas lleterada.

Et criden home i fills si enllesties el diluvi,

I fuges, cony qui goteja, i lloem en Vitruvi:

Nèctar per als terrats del cel; dels orcs, lleterada.